Ostres! Un altre llibre en català!!! I quina cosa, el vaig llegir també per obligació. De debò, haig de posar-me les piles amb la literatura catalana.
Haig d’admetre que he hagut de fer un exercici de consciencia per decidir-me a escriure sobre aquest llibre. Sobretot perquè tinc molts sentiments enfrontats, però també perquè no estic del tot segura que es tracti d’una obra de ficció (ja us ho explicaré més endavant).
Doncs La Pell Freda esta escrita per l’Albert Sánchez Piñol, i la raó que ha vingut a la meva memòria es perquè acabo de veure que la faran pel·lícula. Enhorabona suposo.
Que m’agrada d’ella?
El FINAL. I no, no ho dic perquè m’avorrís. No vull donar molts detalls. Però el que més em va impressionar va ser aquest, el final. Va ser com si m’explotes la ment. Em vaig quedar amb la boca oberta dient: «Whaaaaat?«. No t’ho esperes. I quan arribes al final tens la necessitat de llegir-te la novel·la un altre cop perquè ara ho veus tot des d’una altra perspectiva. (Espero que el director de la peli hagi vist Shutter Island, perquè aquesta explosió mental de gir completament inesperat es molt difícil de captar). Amen a Albert Sánchez, crec que es l’únic llibre que m’ha fet quedar-me amb cara de babaua en acabar-lo.
Els éssers sobrenaturals. Per agafar una mica de context. El protagonista, desencantat amb el món, pren una feina per a treballar d’investigador en una illa perduda de la mà de deu, on l’únic altre habitant es el farer. Tot «normal» fins aquí. Les coses es posen rares quan arriba la nit, i la cabana on esta instal·lat es atacada per unes criatures marines humanoides similars a taurons als quals acaba anomenant GRANOTOTS. Ell òbviament s’espanta i assistim al terror en els dies següents de saber que haurà d’aguantar allà durant un any sencer. Intenta demanar ajuda al farer, però aquest passa bastant.
Doncs bé, la major part de la trama consisteix en ell bé intentant trobar una forma de sortir de l’illa, lluitant contra criatures amfíbies i estudiant-les. S’acaba aliant amb el farer, el qual les odia a mort, per a lluitar contra elles. I entretant va aprenent sobre el que són.
En cap moment s’arriba a desvelar el que volen. Ni es du a terme una «comunicació» estrictament parlant entre el protagonista (nom no me’n recordo). I de fet, tot i que a la fi descobreix el que volen en aquella illa, jo em vaig quedant dient que devia haver moltíssim més. M’encantaria seguir aprenent sobre els granotots.
La desconstrucció d’un personatge. No tinc ni idea de si he utilitzat bé aquesta paraula. El cas es que segons avança la novel·la, el protagonista va separant-se més i més del que solia ser, i es va apropant més al punt de vista del farer (al qual titlla de boig al principi). I es un procés dolorós de veure, com va adoptant la seva mentalitat i gustos. Ugh. No puc dir res més sense fer un spoiler. L’haureu de llegir i dir-me si vosaltres també veu cridar-li: Però que coi fas?! Al final del llibre.
Enhorabona per la pel·lícula Albert Sanchez Piñol. Molt bona feina.
Miss Spoiler 