El meu pas per la #CatCon2018

La veritat es que aquesta experiència m’ha donat material per a varies entrades, però volia començar presentant una mica les diferents discussions que van tenir lloc, així, per obrir boca…

Les traduccions perdudes de la CF (Eduard Castaño, Miquel Codony i Edgar Cotes)

Crec que el més fàcil seria reenviar-vos a la pagina web del Biblionauta, el qual fa un resum fantàstic de les qüestions que es van discutir en aquest apartat de la convenció. Però intentaré proporcionar el meu punt de vista al respecte…

Una de les coses que més em va xocar va ser que hi havia hagut un període, allà pels anys 80, on s’havien traduït gran quantitat de novel·les de ciència ficció al català. Podria relacionar-se amb el fenomen Pedrolo, que va despertar l’interès dels catalans per la CF.

Però arribats a l’actualitat, i amb grans reedicions en castellà dels clàssics, per què s’han deixat de traduir al català Úrsula K. LeGuin o Isaac Asimov?? Un dels principals problemes amb els que ens trobem es la necessitat d’aconseguir traduccions noves, en comptes de recuperar les velles.

Això es deu al canvi en la societat. La forma d’escriure ha variat al llarg dels anys, i ens trobem a vegades amb la dificultat per de llegir llargues frases amb paraules impronunciables, que hem heretat d’altres temps. Un problema que es presenta en la feina dels traductors, es evitar que aquests treballs esdevinguin obre infumables.

El gran risc es que estaríem llegint una interpretació d’algú, sobre les paraules de l’autor. En aquests cas, la feina dels traductors ha de ser visible o no?

“El sexe i el robot humaniforme: Entre la ciència-ficció i la robosexualitat” (Sara Martín)

La xerrada va començar amb una gran pregunta: per què donem gènere als robots?? Son éssers andrògins, criatures artificials sense cap necessitat de tenir un gènere determinat. Podrien ser qualsevol cosa, llavors… per què fer-los com homes i dones?

Té sentit, fins a cert punt, que en el seu naixement se’ls hi dones un gènere. El pare de la ciència robòtica, va ser el Frankenstein, al cap i a la fi. Un home, retornat a la vida per mitja de la ciència, que tenia seriosos problemes paterno-filials amb el seu creador.

Més endavant, els homes i dones van agafar el relleu, i els conflictes creador-monstre van passar a tenir entonacions romàntiques. Un científic creava un robot del qual s’enamorava. I sempre, sempre, acabava malament.

Més cap a l’actualitat, el robots han adquirit connotacions sexuals, ressaltant en conseqüència les característiques de generes, que son tan optatives al final. I el pitjor, es quan la ciència ficció esdevé realitat, i comencem a veure robot antropomorfes.

Aquí entrem en tot un altre nivell, ja que no estem parlant de ciència ficció. Ja no especulem.

La principal preocupació actual es tots els problemes morals i ètics que la presencia d’aquests essers artificial podrien comportar a la nostra societat actual. Es un fenomen que esta ocorrent molt de pressa i podria no haver gaire temps per a reaccionar i exposar els límits. Aquí, es quan ens hem de redirigir a la ciència ficció i els seus textos sobre la robòtica, que porten dècades desenvolupant-se.

 “Autoedició per editors” (Lluís Salart, amb la presència de Pau Varela, Caryanna Reuven, Aleix i Arnau Ortuño i Jaume Valor)

Aquesta xerrada em va fer molta il·lusió perquè em va donar l’oportunitat de conèixer la Caryanna Reuven de Neuh, a més de motivar-me a provar l’autoedició d’una de les meves obres.

Van discutir un altre cop el mite sobre les edicions tradicionals i la qualitat. El principal problema de les editorials es que han de vendre paper, una obra poc comercial o que es surti de l’edició normal, no sol interessar.

Un bon exemple son els relats curts. Fins fa poc, no eren un nínxol que fos d’interès per a les editorials, les quals creien que no interessava al mercat. L’autoedició va permetre augmentar la curiositat i avui dia hi han editorials que estan invertint en aquest format.

L’autoedició, a més de proporcionar a l’autor, control absolut sobre la seva obra, també dona la possibilitat d’invertir la cadena de valor. En l’edició tradicional, l’autor, qui a fet la major part de la feina, només rep un 10% de benefici. El percentatge més gran se’l queda la distribuïdora. Per què? L’autor es considera intercanviable, si una editorial no publica un en publicarà un altre. Per altra banda, la distribuïdora, si no arriba a vendre el producte, se’l menja. L’autoedició permet augmentar el percentatge de ganancials de l’autor, fins al punt de que molts autors consagrats l’utilitzen per a poder viure de l’escriptura.

El gran conflicte, com sempre, es distribuir i visibilitzar la teva obra. No es la cosa més fàcil, però Neuh proposa una bona alternativa. Molts autoeditats, que es promocionen i venen els productes dels altres. De la mateixa manera, Caryanna recomana començar amb una obra petita. Una persona estarà disposada a invertir 5€ en un autor desconegut, però no 12€. Treure en primer lloc un relat, en comptes d’una novel·la, pot permetre’t guanyar audiència, que si estarà disposada a pagar per la novel·la a posteriori.

El punt de vista femení en la Ciència-Ficció i la fantasia. (Elia Barceló, Rosa Fabregat, Montserrat Galícia, Teresa López-Pellisa i Carme Torras. Conduit per Karen Madrid)

Aquesta xerrada anava en harmonia amb #UnAñoDeAutoras. I començava amb la mateixa pregunta que vaig expressar en un dels meus posts: hi han poques lectores de ciència ficció??

Tornem al problema del patriarcat: les dones sempre han estat silenciades. Durant molt de temps no estava ben vist que llegíssim ciència ficció o fantasia, limitant les nostres lectures a romàntica i poc més. Es trist, però no sorprenent, que encara es puguin trobar en llibreries seccions de literatura femenina. Una mostra arqueològica d’aquesta repressió, i que, gracies al cel esta desapareixent.