El primer clàssic que ressenyo! Que intel·ligent em sento!
Si heu estat seguint el meu fil de twitter, sabreu que he estat llegint Frankenstein de Mary Shelley, però no la seva versió de 1831, sinó l’original de 1819. I traduïda per Quim Monzó, ni més ni menys.
-
Jo et dic, que ell m’ha dit, que un altre ha dit…
Una de les coses que més m’han cridat l’atenció de la historia, es la forma de narrar-la. No es la primera novel·la que llegeixo en primera persona, o en forma de carta, però sí la primera en que hi ha varis narradors en primera persona, dins una mateixa carta.
Desenvolupo: la historia esta narrada per Walton, un mariner que envia cartes a sa germana explicant-li les seves aventures en el mars del Nord. Un bon dia, es troba amb un home mig congelat en el gel, que resulta ser el Victor Frankenstein. Aquest comença a narrar-li la seva historia, de com ha acabat allà, que a la seva vegada, el Walton plasma en les cartes. Frankenstein, a més a més, te varies conversacions amb altres personatges que li narren, amb tot luxe de detalls, els esdeveniments allà on no estava.
Tot i que la lectura es fa simple, no puc imaginar-me el «pollo» que degué ser escriure-ho, per a no trencar en cap moment l’estil narratiu.
2. La humanitat vs el monstre
Gracies a la narració en primera persona, durant uns pocs capítols, podem conèixer el punt de vista del monstre en tot això. Així com des del primer moment, Frankenstein no es qüestiona haver creat un monstre. El nou esser és innocent en les seves primeres passes per la terra, i són l’odi i el temor, el que l’acaben en convertint, poc a poc, en un esser despreciable.
El monstre acusa a Frankenstein d’haver-lo creat d’aquesta forma, en que esta condemnat a no ser mai estimat, tot i no haver mai fet mal a ningú. I li exigeix que creí un altre com ell, per a tenir companyia.
Com va dir Maria del Mar Gonzalez a Twitter:
A mi Frankenstein me parece un profundo retrato de la soledad humana. Esa soledad está encarnada por el propio monstruo, que en realidad es el menos monstruoso y el más humano de todo el libro.
Hi han mil i un estudis sobre com la solitud juguen un paper tant important en la historia. Molts diuen que fa referencia a la solitud de l’autora (sense mare, amb pare distant, marit i fills morts aviat…).
3. Frankenstein
Haig d’admetre-ho, he odiat a mort al Doctor Frankenstein, em sembla un egocèntric. Fa coses èticament reprovables per pura ambició, i quan no surten com ell voldria, no se’n fa responsable. És cert que el monstre fa coses dolentes, però ell mateix relata que deixaria de fer-ho si no es sentis tant sol. Com el seu creador, en la meva opinió, Frankenstein tenia l’obligació de cuidar d’ell. I em va semblar estrany que dediques tant odi semblant tant bo.
Al final ho vaig comprendre. La historia esta narrada per Frankenstein. És obvi, que tots els seus amics siguin perfectes, ell sigui perfecte, i tot el que destrueixi la seva felicitat sigui un monstre. Frankenstein insisteix constantment en les seves virtuts i, les horripilacions del monstre, el qual només demostra com es veu a ell mateix. I tan sols, la curta narració del monstre, ens permet saber que el missatge esta modificat, i no es la perfecta persona que es pinta.
4. Walton for gay pride
L’aparició de Walton es puntual, només apareix al principi i al final de la novel·la, quan comenta a sa germana com es sent respecte a Frankenstein i la seva historia. En alguns estudis sobre el personatge, es sospita que Walton havia tingut una relació incestuosa amb la seva germana, cosa que havia precipitat la seva «expedició».
Jo soc d’una altra opinió. Llegint les parts on parla de les seves sensacions, i l’enorme admiració que sent per Frankenstein (a més de les seves queixes sobre no tenir cap amic al vaixell amb el que «compartir» les seves aficions), em porta a pensar que la seva vergonya pot ser una altra. M’imagino que els gays no ho tindrien molt bé en aquella època, però el noi no pot amagar els seus sentiments pel doctor.
Cosas a mejorar
Abans de res, com puc jo criticar una obra mestra? Un clàssic?
1. Les exposicions
Soc fan del Show, don’t tell. Com a tal, les pagines senceres de diàlegs se m’han fet un tant llargues. Entenc que la forma de parlar d’abans no es la mateixa que ara, però no necessito un paràgraf sencer per entendre el concepte d’una idea.
2. On esta Igor?
En la majoria de pel·lícules sobre Frankenstein, apareix el personatge de Igor. El servent/ajudant del doctor, que es més lleig (fins i tot) que el monstre. Per a la meva sorpresa no apareix en cap lloc de la narració, tot i que això es més una falta de les pel·lícules que del llibre.
I fins aquí la meva opinió sobre aquesta fantàstica obra centenària. Heu tingut oportunitat de llegir-la? Què en penseu?
Si sentiu curiositat, está el vídeo a Youtube.
Miss Spoiler 
4 respuestas a “Histories que inspiren: Frankenstein”