Sin categoría

#Históriesqueinspiren: Qui tem la mort

Ha sigut un viatge horrible, però crec que necessari per exposar-me a les realitats del que hi ha més enllà del meu món conegut.

Una nova mitología

Ja vaig aplaudir a la Rebecca Roanhorse i Mai més llibres per permetre’m de llegir sobre mitologies diferents a les europees, que ja tinc una mica cansades. La Nnedi i Raig Verd ens proposen una mitología nova, inspirada en els mites Igbo. Igbo es una llengua i cultura de una part de Nigeria i Cameroon.

Diferentes llengües de Nigeria, entre elles l’Igbo

He descobert 3 mites Igbo diferents, dels quals espero poder parlar-ne en breus, però un petit resum:

  • La deessa Ani: es la deessa de la Terra, la moralitat, la fertilitat i la creativitat. Es l’Alusi més important del panteó Igbo, i en el llibre la deessa a la que tothom prega.
  • Alusi: són esperits venerats en la mitología Igbo, equivalents a deïtats.
  • Kponyungo: grans rèptils voladors que escupen foc. Venen de la etnia senufo, i el seu nom significa el cap dels morts.

Racisme i sexisme

Haig de dir, llegint aquest llibre molts vegades vaig haver de parar i dir: realment es necessari? La violencia, alimentada pel racisme i sexisme, es el pa de cada día en aquesta novela. La mare de l’Oneysonwu va ser violada brutalment, i la nena es el resultat d’això. Aquesta es insultada, apedregada, perseguida, ja no només pel fet de ser mestiza sino també pel fet de ser dona.

Després fas un estudi de consciencia i te n’adones que de fet es perquè vius en una feliç bombolla on pots esperar que els del teu voltant siguin bones persones. El món no és així, per desgracia. Vull dir, encara en sentim parlar dels mercats d’esclaus al nord d’Africa, de dones lapidades per haver estat violades, Europa no es el centre de l’univers, i per desgracia com habitant seva m’he oblidat que la crueltat, el sexisme i el racisme són el pa de cada día, i no m’haig ni d’anar gaire lluny.

Ha sigut un exercici benvingut, però dolorós. Amb una mica de sort m’haurà fet més conscient del patiment dels que no tinc devant.

El que hauria d’haver fet

Allargar el final més, o no perdre’s per tempestes de sorra si el final anava a ser així de ràpid. Després de 400 pàgines, es soluciona tot en les ultimes 50, ni que dir que em vaig quedar amb ganes d’un enfrontament com deu mana, en especial tenint en compte que se n’havia estat parlant d’aquell desenllaç tot el llibre. Es el destí dela Onye, per què al final no lluita? Es cert que es fa el punt sobre com la violencia no soluciona res, yet, el Daib es mereixia que li fotis una hostia almenys un cop en la seva vida.

En resum

Coincideixo amb Homefosc en que s’enrotlla molt en algunes coses innecessàries, i el final es massa ràpid quasi en conseqüència.
Senyalar, però que es un privilegi poder llegir sobre punts de vista diferents, en especial en els temes de raça i violencia.

4 respuestas a “#Históriesqueinspiren: Qui tem la mort

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s