#Historiesqueinspiren: Les tombes d’Atuan

Les Tombes d’Atuan és un temple sagrat en una de les illes de l’imperi de Kargad. Els karguesos no són com la resta d’habitants de Terramar: són bàrbars de pell blanca, no creuen en els mags i desconeixen l’existència de les paraules veritables.

Amb només sis anys, la Tenar rebrà els honors d’una deessa; hereva d’un llinatge ancestral, regnarà com a Sacerdotessa Única a les Tombes d’Atuan. Però quin poder real tindrà? Governa la foscor, la por. La Tenar haurà de descobrir què significa exercir el poder de la llibertat d’elecció. La seva decisió serà una oportunitat de ser lliure i ahora pot canviar el destí de tota Terramar.

Relació amb Un Mag de Terramar

La veritat es que Un Mag de Terramar no em va agradar tant com aquesta segona, potser perquè feia falta introduir-nos en aquest món, el qual comportava moltes presentacions. O que el Ged viatges per molts llocs diferents del continent, encara més descripcions de coses. En la segona historia la Tenar esta en un mateix lloc tota la seva vida, cosa que facilita menys descripcions (o més profunditat en les descripcions), però més desenvolupament de la trama.

S’explora més aquestes presencies fosques, entre les quals es compta l’ombra que perseguia el Ged en el primer volum. Veiem una mica més d’on venen, i que podrien ser. Aquí els Sense Noms no només son temuts, però també venerats, i tenen una Sacerdotessa, la devorada.

La claustrofobia de les Tombes

Ni que sigui dit que on vaig sentir més la claustrofobia no va ser mentre la Tenar passejava per les profunditats fosques, sino més aviat en la superfície on les seves decisions i llibertats es veien constantment coartades. Li van treure el nom, la van separar de la seva família i eventualment de les altres noies. Sempre es remarca el fet de que no esta precisament per sobre de les altres, però si separada. Es una vida d’isolació, fins i tot quan comparteix les tombes amb dos temples (i les seves sacerdotesses).

Crec que ningú que hagi estat prestant atenció a la historia es preguntaria perquè la Tenar decideix salvar i ajudar el mag que osa entrar en el seus dominis. Es el seu petit acte de rebeldía, el poc d’ella mateixa que encara no han aconseguit enfonsar, i no s’ho pensa dos cops quan li proposa de fugir d’allà.

Es un reclam d’ella mateixa, es matar la part que han creat altres persones per recuperar el que va ser, el que es en realitat, la Tenar, no la devorada. Crec que en certa manera es l’experiència del que patien els esclaus, arrencats de casa seva, donats una identitat i castigats si no la complien.

Els Sense Nom

Encara estic amb el dubte del que són exactament. Vaig pensar que l’ombra del Ged era la seva propia mort. Les editores de Raig Verd em van dir que era més aviat tot allò fosc i malvat del Ged. Aquí tornen a aparèixer com una presencia antiga, que porta allà més temps del que ha durat un imperi, perillosos i misteriosos. Com diu el Ged: Són més antics que el món conegut, però no són Déus, no se’ls hauria de venerar.

Em pregunto si aniran apareixent al llarg de les histories, i s’explorarà perquè són com són, i d’on venen.

En resum

M’ha agradat més que Un mag de Terramar, potser perquè no hi havia tant worldbuilding a entendre.