Nos vemos en febrero!!!!

Y pensad que ya podéis leer mi libro!!

Dónde descubres porqué leer un libro.
Nos vemos en febrero!!!!
Y pensad que ya podéis leer mi libro!!
Fa un parell de dies vaig rebre els documents per participar en la primera fase dels Premis Ictineu, cosa que animo a fer a qualsevol que llegeixi fantasía/ciencia ficció/terror en català. Jo ja he votat, ja he proposat, i he afegit un llibre que crec que hauria d’entrar dins la selecció i que el llistat no proposa. Aquí les meves opinions, sobre llibre que encara no he llegit, però que clarament tinc en pendents!
La Rhedynn Cordegel, una fetillera psíquica malparada, avariciosa i molt basta, es dedica a caçar monstres i passa el seu temps lliure emborratxant-se en tavernes i lligant amb cambreres, soldats o qui li passi pel davant. Viu en aquesta espiral de vida aguerrida de caçadora a sou pel millor postor, fins que, un dia, com en tota bona història de fantasia, apareix en Gideon, el seu antic mestre, un vell fetiller amb poders elementals, que li proposa una aventura plena de fama i recompenses. Vaja, en realitat només recompenses, perquè la fama, a la Rhedynn, li importa tres raves.
La caçadora psíquica, rancorosa de mena, encara recorda els durs entrenaments del mestre, mentre ell passava el temps de taverna en taverna. I el mestre que la va criar sap molt bé que els diners són el combustible que fa moure tant el món com la seva deixebla. Així doncs, li ofereix una bona picossada i ella l’accepta sense ni parar-se a pensar ni un moment on s’està ficant. D’aquesta manera, comença una aventura que la portarà no només a repartir quatre garrotades, sinó també a descobrir-se a ella mateixa i, fins i tot, a revelar els secrets més ben guardats del seu planeta.
On trobar-la? SECC edicions
La meva petita opinió: em fa por. Conec l’Edgar des de fa temps i no puc esperar a llegir-lo, però ha quedat més que plasmat que circulem per subgèneres molt diferents. A ell li va molt el bizarro, a mi la juvenil sense gaires reflexions. Conclusió: hauré d’enfrontar aquesta historia amb la ment molt oberta. Però us animo a donar-li una oportunitat a un dels autors de fantasía català més joves.
Sabres de Sal ens transporta a les colònies d’ultramar de l’antic regne de Lathalia, un indret orgullós que domina amb mà de ferro el mar i la major part de les illes. Aquest escenari es convertirà en tauler d’una batalla d’interessos quan entri en joc un antic document, robat amb traïdoria de la biblioteca on se’l custodiava. Es tracta del diari de l’antic almirall Farenzio. I segons es creu, desxifrar-lo condueix cap a un tresor de valor incalculable.
S’inicia així una cursa entre diferents faccions en lluita per l’obtenció del tresor. Un conflicte en el qual la Lena, l’única persona amb els coneixements lingüístics necessaris per desxifrar el diari en aquest indret del món, es convertirà alhora en eina indispensable i objectiu a abatre.
D’una banda, trobem al capità Erik Wassercraft i els seus homes, representants del rei de Lathalia i disposats a obtenir el tresor en nom de Sa Majestat. En segon terme se situa la tripulació pirata d’en James el Guerxo, disposat a ajudar la Lena si així li és possible frustrar els plans d’en Wassercraft, amb qui manté deutes pendents. Per últim, les ambaixadores de les Urbs Lliures d’Aggio, territori d’on era natiu l’almirall, faran tot el possible per obtenir el tresor que creuen seu per dret legítim.
No son els únics interessats a trobar-lo. Dins i fora d’aquestes faccions hi apareixen tot un seguit de personatges que acabaran involucrant-se al conflicte per interessos propis. Destaquen entre ells l’Anders, antic soldat amb objectius poc confiables; el noble Sullivan Chestwood, disposat a tot per desafiar el seu rei; o la Kaori, filla de la Reina Pirata i ferma opositora al règim colonial que assota la seva terra natal.
La cursa per desxifrar el document i trobar el tresor vertebra la primera part de Sabres de Sal i la converteix en una aventura amarada de conflictes d’interessos, lluites a espasa i pugnes contra el clima violent de les colònies, que acabaran arrossegant als personatges cap a un conflicte encara més gran.
On trobar-la? SECC edicions.
La meva petita opinió: li tinc moltes ganes! Vaig conèixer a l’Alister pel seu blog abans de saber que era catalana. Vaig asistir a la seva xerrada sobre el seu llibre al 42, on el describía com fantasia juvenil (el meu subgènere!!) obscura. Té molts punts de passar per davant de Cordegel.
En Víctor és un fantasma que resideix des de fa més de vint anys al Cementiri del Poblenou sense saber per què no ha pujat al cel. Passa el temps amb altres fantasmes fins que una nit de Walpurgis topa amb en Joel, un jove de les Terres de l’Ebre que viu al Barri Gòtic: es coneixen, però no saben ni com ni per què. L’impacte inicial deixa pas a una història d’amor sense límits que trenca totes les regles del món dels morts, amb els perills que això pot comportar.
On trobar-la? Voliana Edicions
La meva petita opinió: no entenc perquè no surt al llistat proposat per SCCF. Sóc conscient que em perdo en quant a les classificacions de genere, però una historia d’amor LGTBI amb fantasmes per a mi entra dins.
Que corresponen a El color de la màgia, Déus menuts i Morth.
La meva petita opinió: fa falta realment que digui perquè son meravellosos i tothom els hauria de llegir? Es SIR TERRY PRATCHETT!!! Es un senyor increíble que va crear un univers increíble. Si un agrada passar una bona estona i riure-us, aquí teniu la col·lecció ideal.
El capità Davidson dirigeix un campament militar al planeta Athshe, on viuen els criatins, una branca d’evolució de l’espècie humana adaptada completament al planeta. Els criatins viuen en simbiosi amb el seu entorn, una natura exuberant i rica, fins al punt que la paraula que defineix el seu món és bosc. Els criatins somien desperts per teixir els fils de la vida i es relacionen entre ells amb gestos incomprensibles per als terrans. Des de la prepotència i el menyspreu, els terrans exploten sense control els criatins i els recursos, i alimenten un conflicte que està a punt d’esclatar.
On trobar-la? Raig Verd Editorial
La meva petita opinió: la veritat es que d’Ursula, prefereixo els Contes de Terramar que la seva ciencia ficció. Però es que en general prefereixo la fantasia a la ciencia ficció, més que res perquè la segona m’obliga a reflexionar, i ja reflexiono prou en el meu dia a dia. Aquesta em crida molt l’atenció per parlar sobre sostenibilitat i natura.
Chicago, 1931
Harper Curtis, un home violent sense llar, arriba a una casa que amaga un secret sorprenent: és la porta que el trasllada a altres moments en el temps per assetjar dones joves que li apareixen com «lluminoses», envoltades d’una aura especial que les converteix en l’objecte preciós dels seus instints assassins.
Chicago, 1992
La vida de Kirby Mazrachi s’ha trastocat després del brutal intent d’assassinar-la. Mentre lluita per trobar el seu atacant, el seu únic aliat és en Dan, un reporter d’homicidis que va tractar el cas i intenta protegir-la de la seva obsessió. A mesura que la Kirby avança en la investigació, descobreix altres noies, les que no van aconseguir sobreviure. Les proves dels crims són… impossibles, i la resposta sembla amagar-se en una casa abandonada al centre de la ciutat.
On trobar-la? Mai més llibres
La meva petita opinió: haig d’admetre que vaig comprar aquest llibre per impuls pur i dur. Però ha pujat ràpid en la llista de pendents gracies a totes les bones opinions que n’he sentit al respecte.
La història de Ritus de l’edat adulta té lloc quan ja han passat molts anys dels fets narrats a Alba. Akin, el fill de Lilith Iyapo, és segrestat poc després de néixer, però aquest cop els captors són ben humans. Ell no ho és, o no del tot. Malgrat tenir un aspecte força normal, en realitat Akin és el primer nadó mascle nascut de la barreja dels gens humans i oankali.
On trobar-la? Mai més llibres
La meva petita opinió: vaig enamorar-me de Alba, la primera part. I no puc esperar a llegir la segona!!!
Una bretxa del mal ha trencat l’harmonia entre la vida i la mort. La llum es consumeix en la foscor que amenaça Terramar. Els mags i els dracs s’obliden de les paraules i les persones deambulen apàtiques i desorientades, la seva existència ja no té sentit.
Arren, el fill del príncep d’Enlad, hereu del Principat de Morred, arriba a l’illa de Roke amb rumors sobre un perill desconegut. El Consell dels Savis de Roke debat sobre el Mal que intueixen i en Ged decideix viatjar amb l’Arren a la cerca de l’origen de les pertorbacions. Navegaran fins a la costa més llunyana, buscaran el regne de la mort per restaurar l’equilibri a Terramar sigui quin sigui el preu que exigeixi la seva gesta.
Quan la magia comença a flaquejar, l’Arren va a Roke a demanar ajuda a l’Arximag. En el moment que el veu, ell mateix diu que sent amor, i que aniria fins a la fi del món per aquell home (molt més vell que ell btw). Si amb el Ged ja teníem dubtes sobre la seva sexualitat per la seva relació amb el Veça (encara em pregunto que ha estat d’ell…), l’Arren ho deixa ben clar des del primer capítol: li van els homes madurets jejeje.
La veritat es que el que fa l’Arren la major part de la historia es admirar l’Esparver (o angoixar-se per haver embarcat en una odisea perillosa pel que sent entre les cames). El seu camí li portara a obrir la seva ment cap als horrors i la bellesa del món més enllà de les fronteres del seu país. I a reflexionar sobre la seva propia mortalitat.
Haig de dir que la gestió que fa el Ged dels sentiments del seu acompanyant són d’allò més correctes. Es cordial, amable i mentor, i tot i que li demostra un gran apreci, no traspassa mai els límits de la correcció. Cosa que reforça la meva teoría de que a l’Esparver les coses físiques se la suen bastant.
Ja vaig tenir la impressió, en Un mag de Terramar, que l’ombra del Ged representava la seva mort, de la qual fugia, i a qui finalment va haver d’acceptar. Clarament altres, com les editores de Raig verd, van considerar que es tractava més aviat de la foscor del Ged. Jo torno a estar convençuda de la meva tesis després d’haver llegit la Costa més llunyana.
En aquesta aventura l’Arren i el Ged surten a buscar que esta desestabilitzant el món, i la magia. Per a descobrir que es tracta d’una porta oberta del món dels morts (La terra erma) al seu. Arribat un punt de la novela, l’Arren es veu temptat a trair el Ged davant la sospita que l’esta portant a la mort, i ell es refusa de morir.
Crec que es un punt molt interessant, ja que el jove ha d’enfrontar-se a la realitat que morirà, i ha d’acceptar-lo, per a no caure en desgracia com li esta passant a tots. I així, el Ged no sembla tenir cap problema en resistir la temptació de tornar de la mort, l’accepta i ja esta, com va acceptar la seva ombra en el seu moment.
En aquest moment parla molt de l’equilibri, com les coses són com són, i per molta magia que hi hagi al món, la funció del mag es, en comptes de lluitar contra l’equilibri, de assegurar-se que segueixi així. Ja que anar en contra de natura pot tenir conseqüències inestimables.
Ja havíem vist un drac durante Un mag de Terramar, i són una ombra persistent en tot l’arxipèlag. Però en aquest llibre els coneixem més d’a prop, també afectats per aquest mal que cobreix Terramar. Al perdre la magia perden la parla antiga, la seva llengua, i es converteixen en animals salvatges, els pocs dracs que queden ajuden a Ged en la seva aventura, i fins i tot cap al final admirem el drac més antic.
Un viatge per Terramar, on es reflexiona sobre la mort, la vida i l’equilibri. Estic convençuda que cap dels dos protagonistes era hetero XD.
El otro día me dio por ver un documental llamado Picture a Scientist sin ningún tipo de información sobre de que iba, y debo decir que he encontrado una pequeña joya que todo el mundo con un mínimo interés científico debería ver, en especial todas las mujeres descorazonadas sobre el mundo de las ciencias.
¿Y de que va exactamente el documental? De acoso que sufren las mujeres científica de forma activa y pasiva en sus campos, en especial las mujeres de color.
Nancy Hopkins es una biologa molecular retirada que trabajó durante 40 años en el MIT investigando el rol de los genes en el cáncer de los peces zebra. Llevó a cabo además, y lo explica durante el documental, un estudio titulado: A study on the status of women faculty in science at MIT. Junto con sus compañeras del MIT, denunció a finales de los 90 el trató discriminatorio que recibían las mujeres en la institución al momento de recibir dinero y espacio para sus investigaciones, y como el sistema penalizaba cosas como tener hijos. Este estudio, científico y objetivo, obligó a Charles Vest (el decano en aquel momento) a admitir la discriminación hacía las mujeres, e implementar políticas que permitieran la conciliación laboral de las científicas, además de iniciar investigaciones similares en otras universidades.
Durante su historia también nos habla de su encuentro con John Crick al inicio de su carrera. Sí, sí, el señor que ganó el Nobel por descubrir el ADN sin admitir la participación de Rosalind Franklin en el descubrimiento. Fue en 1960, y este hombre de gran poder en ese momento entró en el laboratorio de Hopkins y le tocó las tetas en una época en la que la palabra asalto o agresión sexual no existían.
Es una doctora en química (con un sentido de la moda super cool, yo quiero todas sus camisetas really) en Texas. Trabaja investigando para crear test rápidos de contaminantes ambientales para que la gente de a pie pueda tener más seguridad (recordamos todos lo que pasó en Flint, gente bebiendo agua contaminada durante años sin saberlo).
Ella nos habla de su doble discriminación, como mujer y afro-americana, y el mucho tiempo que pierde intentando navegar las instituciones sin ser manchada como «mujer negra furiosa» por reaccionar a ataques velados sobre sus capacidades. Además de la falta de POC en los campos científicos, y su trabajo como comunicadora para inspirar a otras chicas a trabajar en STEM.
Quizás el testimonio más devastador de todas. Jane geomorfòloga y profesora de geologia, su principal línea de investigación es como el cambio climático altera el paisaje de las costas. Ella nos cuenta como un hombre de gran importancia en su campo, la acoso durante su estancia en Antártica, en una localización super-remota donde no tenia modo de huida, hasta el punto de hacerla temer por su vida, y como tubo que soportarlo en silencio hasta que se dio cuenta que si su hija quería ser científica correria su misma suerte, lo que la llevó a denunciar el acoso, a sabiendas que otras mujeres habían sufrido una experiencia similar.
Es aterrador ver el nivel de hostilidad que tubo que soportar esta mujer, sin recibir ayuda de sus compañeros (todos varones), y aún así encontró la fuerza de seguir trabajando en algo que ella amaba. Un momento muy interesante es cuando habla un compañero suyo durante la expedición, el cuál explica que veía el abuso, pero solo pensaba que Marchant era un capullo y que a Jane no le molestaba (solo porque ella no lo expresaba), lo cual nos muestra cuan ciegos pueden estar nuestros aliados debido a la desensibilización de este tipo de comportamientos.
Creo que lo más doloroso es compartir esta experiencia con mi padre, y que te diga que no te deberías fiar (como tu le dices con ciertos posts de Facebook), así que voy a mirar estadísticas, a ver si os parece que soy igual de histérica. Arremanguémonos las mangas para una buena investigación.
Y es tan fácil como irse a mirar el informe de la UNESCO, que esta en castellano btw: Descifrar el código: la educación de las niñas y las mujeres en ciencias, tecnología, ingeniería y matemáticas.
Quizás te de un poco de pereza, por eso de ser 83 páginas, así que te lo resumo:
Así que si eres científica, si trabajas en STEM, a cualquier nivel, se vocal. Actua como un modelo a seguir, y acércate al colegio de primaria/secundaria más próximo para animar a las niñas a luchar por sus sueños.
L’última lectura de l’any, que potser deuria haver deixat per un altre moment.
La veritat es que jo anava amb una mentalitat a llegir a King, que seria de Terror, que m’eriçaria la pell i faria que dormís amb una llumeta encesa. No va acabar de ser el cas. Suposo que el terror fins a cert punt es pitjor en la película, on no tens tant de temps per racionalitzar el que esta passant, però la veritat es que en molts relats, tenia la impressió que King tirava més cap al horror i el gore que cap al terror.
Torn de nit mateix, el que dona el nom al dit, va de un grup de treballadors que durant una nit descobreixen un sota-soterrani, i que en anar-lo a investigar es troben un niu de rates mutants amb característiques de rat-penat i cucs.
Altres semblaven més aviats misteris, tot i que sempre amb algún monstre al darrera.
No sé si relat es la paraula més adequada, alguns si que ho podrien ser, altres són increïblement llargs, al nivell de creure’ls una novelette. Vaig haver de fer esforços per acabar algunes histories en una mateixa nit, i tot i així a vegades trobava la resolució decepcionan.
Puc veure perquè apareix en els best-sellers cada dos per tres (encara no com ha escrit tants llibres). La seva prosa enganxa, hipnotitza, es com estar allà assegut, veient el cuc gegant passant per entre els arbres, o els vampirs convidant-te a sortir del cotxe.
Moltes històries juntes, algunes m’han agradat més que altres. Però puc veure perquè el King es tan venut.
Empezamos un nuevo año, con una autora argentina: Samanta Schweblin
Samanta nació en 1978 en Buenos Aires, donde estudió cine y televisión. Se la considera uno de los 22 mejores autores de menos de 35 años por Granta. Sus obras han ganado multiples premios y ha sido traducida a 25 idiomas. Ha vivido en Mexico, Italia, China y, en la actualidad, en Berlín, donde escribe y da talleres literarios.
El campo ha cambiado frente a nuestros ojos sin que nadie se diera cuenta. Y quizá no se trate solo de sequías y herbicidas, quizá se trate del hilo vital y filoso que nos ata a nuestros hijos, y del veneno que echamos sobre ellos. Nada es un cliché cuando finalmente sucede.
«Distancia de rescate» sigue esta vertiginosa fatalidad haciéndose siempre las mismas preguntas: ¿Hay acaso algún apocalipsis que no sea personal? ¿Cuál es el punto exacto en el que, sin saberlo, se da el paso en falso que finalmente nos condena?
¿Dónde encontrarla? Todos tus libros.
¿Por què leerla? Cristina Jurado comenta: Me ha gustado tanto, que necesito leer más de Samanta. Muy, muy, muy recomendable a todo aquel que ame la buena literatura.
Las casas son siete, y están vacías. La narradora, según Rodrigo Fresán, es «una científica cuerda contemplando locos, o gente que está pensando seriamente en volverse loca». Y la cordura, como siempre, es superficial.
¿Dónde encontrarla? Todos tus libros
¿Por què leerla? Emejota comenta en Goodreads: Schweblin escribe despojada. No hay mucha metáfora ni giro poético. Narra lo que quiere narrar y listo, con simpleza y llanura crea tensión. Todos los relatos están en el borde de lo extraño sin llegar a caer en lo inverosímil.
Casi siempre comienza en los hogares. Ya se registran miles de casos en Vancouver, Hong Kong, Tel Aviv, Barcelona, Oaxaca, y se está propagando rápidamente a todos los rincones del mundo. Los kentukis no son mascotas, ni fantasmas, ni robots. Son ciudadanos reales, y el problema —se dice en las noticias y se comparte en las redes— es que una persona que vive en Berlín no debería poder pasearse libremente por el living de alguien que vive en Sídney; ni alguien que vive en Bangkok desayunar junto a tus hijos en tu departamento de Buenos Aires. En especial, cuando esas personas que dejamos entrar a casa son completamente anónimas.
¿Dónde encontrarla? Todos tus libros
¿Por què leerla? Café de Tinta comenta: Adictiva y desconcertante. Digna de un capítulo de los buenos de Black mirror.
Un paraje en medio de la carretera habitado por mujeres abandonadas por sus parejas. Viajeros cautivos en una prision de manjares y tareas domesticas, incapaces de tomar el tren de regreso a casa. Un pueblo en el que los ninos han sido tragados por la tierra. Nonatos que, a traves de un tratamiento experimental, han suspendido su gestacion para volverse conservas. El proceso a traves del cual el empleado de una jugueteria se vuelve a comportar como un infante. Estos son algunos de los argumentos de los relatos que componen esta coleccion, en los que la cotidianidad se enrarece para mostrar su perfil mas irracional.
¿Dónde encontrarla? Todos tus libros
¿Por què leerla? Café de tinta comenta: Una colección de cuentos muy interesante. Es una pasada cómo la autora logra en apenas unas líneas meterte de lleno en el centro de una historia. Esta colección tiene relatos que ya habían salido en otras antologías, revisad antes si ya los tenéis en otras ediciones.