#Historiesqueinspiren: La costa més llunyana

Una bretxa del mal ha trencat l’harmonia entre la vida i la mort. La llum es consumeix en la foscor que amenaça Terramar. Els mags i els dracs s’obliden de les paraules i les persones deambulen apàtiques i desorientades, la seva existència ja no té sentit.

Arren, el fill del príncep d’Enlad, hereu del Principat de Morred, arriba a l’illa de Roke amb rumors sobre un perill desconegut. El Consell dels Savis de Roke debat sobre el Mal que intueixen i en Ged decideix viatjar amb l’Arren a la cerca de l’origen de les pertorbacions. Navegaran fins a la costa més llunyana, buscaran el regne de la mort per restaurar l’equilibri a Terramar sigui quin sigui el preu que exigeixi la seva gesta.

L’Arren es gay, i no em convencereu del contrari

Quan la magia comença a flaquejar, l’Arren va a Roke a demanar ajuda a l’Arximag. En el moment que el veu, ell mateix diu que sent amor, i que aniria fins a la fi del món per aquell home (molt més vell que ell btw). Si amb el Ged ja teníem dubtes sobre la seva sexualitat per la seva relació amb el Veça (encara em pregunto que ha estat d’ell…), l’Arren ho deixa ben clar des del primer capítol: li van els homes madurets jejeje.

La veritat es que el que fa l’Arren la major part de la historia es admirar l’Esparver (o angoixar-se per haver embarcat en una odisea perillosa pel que sent entre les cames). El seu camí li portara a obrir la seva ment cap als horrors i la bellesa del món més enllà de les fronteres del seu país. I a reflexionar sobre la seva propia mortalitat.

Haig de dir que la gestió que fa el Ged dels sentiments del seu acompanyant són d’allò més correctes. Es cordial, amable i mentor, i tot i que li demostra un gran apreci, no traspassa mai els límits de la correcció. Cosa que reforça la meva teoría de que a l’Esparver les coses físiques se la suen bastant.

La vida, la mort i l’equilibri

Ja vaig tenir la impressió, en Un mag de Terramar, que l’ombra del Ged representava la seva mort, de la qual fugia, i a qui finalment va haver d’acceptar. Clarament altres, com les editores de Raig verd, van considerar que es tractava més aviat de la foscor del Ged. Jo torno a estar convençuda de la meva tesis després d’haver llegit la Costa més llunyana.

En aquesta aventura l’Arren i el Ged surten a buscar que esta desestabilitzant el món, i la magia. Per a descobrir que es tracta d’una porta oberta del món dels morts (La terra erma) al seu. Arribat un punt de la novela, l’Arren es veu temptat a trair el Ged davant la sospita que l’esta portant a la mort, i ell es refusa de morir.

Crec que es un punt molt interessant, ja que el jove ha d’enfrontar-se a la realitat que morirà, i ha d’acceptar-lo, per a no caure en desgracia com li esta passant a tots. I així, el Ged no sembla tenir cap problema en resistir la temptació de tornar de la mort, l’accepta i ja esta, com va acceptar la seva ombra en el seu moment.

En aquest moment parla molt de l’equilibri, com les coses són com són, i per molta magia que hi hagi al món, la funció del mag es, en comptes de lluitar contra l’equilibri, de assegurar-se que segueixi així. Ja que anar en contra de natura pot tenir conseqüències inestimables.

Els dracs

Ja havíem vist un drac durante Un mag de Terramar, i són una ombra persistent en tot l’arxipèlag. Però en aquest llibre els coneixem més d’a prop, també afectats per aquest mal que cobreix Terramar. Al perdre la magia perden la parla antiga, la seva llengua, i es converteixen en animals salvatges, els pocs dracs que queden ajuden a Ged en la seva aventura, i fins i tot cap al final admirem el drac més antic.

En resum

Un viatge per Terramar, on es reflexiona sobre la mort, la vida i l’equilibri. Estic convençuda que cap dels dos protagonistes era hetero XD.