Emily Carrol, La noche en la que llegué al castillo

Nadie sabe qué esconde la Condesa en su siniestro castillo, y quien lo sabe no puede contarlo porque está muerto. Pero una nueva y muy temeraria invitada está determinada a averiguarlo a cualquier coste.

¿Dónde encontrarla? La casa del libro

Que n’opina Marina? Comic de terror d’una de les meves autores preferides. Totalment per fans de la Àngela Carter.

Rosmary Valero O’Connell, No te vayas sin mi

Dos amantes acaban separadas en una dimensión paralela. Una nave que funciona con recuerdos se avería en mitad del espacio profundo. Una profecía reza que una giganta se despertará de un letargo de siglos en el fondo del mar.

¿Dónde encontrarla? Astiberri ediciones

Que n’opina Marina? Tres històries de ciència ficció perfectament i preciosament narrades.

Jen Wang, El príncipe y la modista

El príncipe Sebastian está buscando novia. O mejor dicho, sus padres la están buscando por él, porque Sebastian está demasiado ocupado tratando de esconder su pequeño secreto. Al príncipe lo que más le gusta es vestirse de mujer y salir a disfrutar de la noche parisina, siempre ocultando su identidad. El arma secreta de Sebastian -y también su mejor amiga- es la brillante costurera Frances, quien debe ocultar públicamente su propio oficio para evitar sospechas (y seguir trabajando en exclusiva para el príncipe). Nadie debe saber quién es ella ni qué hace cuando entra en palacio, lo que convierte su vida en un misterio para todos. Día a día, su colaboración con el príncipe aumenta casi tanto como sus mutuos sentimientos. ¿Serán capaces de encontrar la manera de disimular su relación ante la familia real o se atreverán a exponer el doble secreto?

¿Dónde encontrarla? Roca libros

Que n’opina Marina? Un dels còmics més cuquis que he llegit mai.

Emma ríos y Hwei Lim, Mirror

Un misterioso asteroide acoge una selección de extrañas criaturas –híbridos entre humanos y animales, seres mitológicos, espíritus guardianes y sombras malditas– y los humanos que les dieron vida. Esta insólita sociedad vive en una frágil tregua, tras un levantamiento en busca de libertad y aprobación que terminó en tragedia.

¿Dónde encontrarla? Astiberri editorial

Que n’opina Marina? Un dels còmics imprescindibles si t’agrada la ciència ficció. 

Llegint la novela publicada per Mai Més de Terry Pratchett: Guàrdies! Guàrdies! M’ha cridat l’atenció una diferenciació que fa Lady Ramkin entre Drac (Draco nobilis) i Dragó (Draco vulgaris). I vet aquí que vaig a investigar al respecte.

Drac es defineix com: Animal fabulós alat, molt gros, de color verd i amb escates a la pell, que treu foc per la boca.

Dragó es defineix com: Rèptil semblant a la sargantana, de cos allargat i pell escamosa, de color gris amb taques fosques, que té una membrana adhesiva als dits que li permet enganxar-se amb facilitat a les superfícies i pujar per les parets.

Aquí ja veiem la increíble destresa traductora de l’Ernest Riera. El dragons són criatures reals, ésser mundans amb els que compartim la terra, els dracs per força han d’ésser alguna cosa màgica.

Al llibre de Terry Pratchett, els dragons són en si mateixos també una curiositat de la natura amb una base metabòlica interesantíssima. Necessitaria un llibre sobre la seva biología tan particular, i com funcionen exactament els seus 9 estomacs. Es un estomac grand dividit en 9 cavitats com el de les vaques o es tracta de 9 òrgans separats? Quina reacció química se suposa que passa en cadascun d’aquells?

Però tornem al drac. S’explica que a nivell de biología són bàsicament el mateix els dragons i els dracs, amb la diferencia de que com el drac «menja» màgia, és molt més estable que el dragó que esta constantment a una mala digestió d’explotar.

També se’ls reconeix una inteligencia propera a la humana, tot i que diferent. No es desenvolupa gaire, però si que es veu que pot comunicar-se en paraules (mentals) amb certs humans. Lo qual no demostra la capacitat màgica del drac, sinó que es capaç no només de formar idees similars a paraules, sino de seguir comprendre fins a cert punt i seguir costums humanes (amb la lógica absurda característica de Pratchett). Podria ser la màgia el que els hi permet aquesta inteligencia? De la mateixa manera que els fa més grans i estables?

M’encanta que s’horroritzi amb el comportament huma. Quan diu: Nosaltres érem dracs. Se suposava que havíem de ser cruels, arters, despietats i terribles. Però això si que t’ho puc dir simi, nosaltres no vam cremar ni torturar ni esquarterar-nos mai els uns als altres, i en vam dir moralitat. (#chills, aplausos a Ernest i a Terry) Doncs sí, el drac pren foc a mitja cuitat i reclama que li donen de menjar verges, però es que és un drac, es el que ha de fer. L’horror és que els humans s’ho facin els uns als altres.

(Comentar que el Terry es especialista de fer crítica social en la seva fantasia. Hi ha un paràgraf molt interessant sobre política econòmica protagonitzat pel capità Vimes, sobre com el sistema esta fet per que el pobre segueixi sent pobre)

Segueixo sense tenir molt clar d’on venen els dracs, i no tinc temps per posar-me a estudiar biologia profunda. Només dir que m’encanta la representació que fa Pratchett.

Catriona Ward, La última casa de la calle needless Street

Esta es la historia de un asesino en serie. Una niña robada. Venganza. Muerte. Y una casa corriente al final de una calle corriente. Todas estas cosas son ciertas. Y, sin embargo, son todas mentiras … Crees que sabes lo que hay dentro de la última casa de Needless Street. Crees que has leído esta historia antes. Ahí es donde te equivocas. En el bosque oscuro al final de Needless Street, hay algo enterrado. Pero no es lo que piensas…

¿Dónde encontrarla? Alianza Editorial

Què n’opina Marina? Una de les meves noveles preferides d’aquest darrer any. És una novela que utilitza una història i una narrativa a la que estem molt acostumats i li dóna una volta d’una forma espectacular. 

Sue Rainford, Follow me to Ground

Ada and her father, touched by the power to heal illness, live on the edge of a village where they help sick locals—or “Cures”—by cracking open their damaged bodies or temporarily burying them in the reviving, dangerous Ground nearby. Ada, a being both more and less than human, is mostly uninterested in the Cures, until she meets a man named Samson. When they strike up an affair, to the displeasure of her father and Samson’s widowed, pregnant sister, Ada is torn between her old way of life and new possibilities with her lover—and eventually comes to a decision that will forever change Samson, the town, and the Ground itself.

On trobar-la? Amazon

Que n’opina Marina? Una novella de body horror que em va sorprendre moltíssim i que recomano sempre que puc. 

Isa J. González, La última luz de tralia

Kenichi flota en el espacio. La nave en la que viajaba ha sufrido un accidente, y él parece el único superviviente. Su deriva es también la de una civilización casi extinta que busca un nuevo hogar en las estrellas. Su mensaje de socorro: un pequeño pulso en el vacío.
La suerte parece cambiar cuando otra nave acude a la llamada, pero pronto descubrirá que su salvación le pone frente a un nuevo desafío. La nave que le recoge pertenece a la raza zestiana, con quienes compartían Tralia, su planeta de origen, y ahora, una vez más, ambos pueblos vuelven a compartir destino.

¿Dónde encontrarla? Crononauta

Que n’opina Marina? Novela curteta sobre l’aproximament entre persones totalment oposades. Es una novel.la de ciencia ficción al estil Becky Chambers, amb un treball de personatges meravellós.

Susanna Clarke, Piranesi

La casa de Piranesi no es un edificio cualquiera: sus habitaciones son monumentales, con paredes llenas de miles de estatuas, y sus pasillos, interminables. Dentro del dédalo de corredores hay un océano aprisionado en el que las olas retumban y las mareas inundan los aposentos. Pero Piranesi no tiene miedo: comprende las embestidas del mar igual que el patrón del laberinto, mientras explora los límites de su mundo y avanza, con la ayuda de un hombre llamado El Otro, en una investigación científica para alcanzar El Gran Conocimiento Secreto.

¿Dónde encontrarla? Amazon

Que n’opina Marina? Aquest llibre és una pasada. De les millors lectures dels últims anys. És molt difícil de descriure sense destripar res, pero es d’aquest llibres que una vegada el comences no pares. 

L’artista

Que va fer que optessis per una vida com a il·lustradora? Vas fer algun tipus de formació?

La veritat és que va ser una mica una decisió soptada. No era una nena que dibuixes molt, i sempre m’han interessat coses relacionades amb la ciència. Però sempre he llegit molt manga i amb una companya  em vaig apuntar a dibuix a l’escola JOSO a Sabadell, i allá vaig veure que era una feina. I a poc a poc vaig veure que allò era lo meu. 

Per què escollir fer portades de llibres? 

És curiós perquè no ho vaig realment escollir. En un principi jo volia fer animació o dibuixar cómics, que és realment la meva vocació artística. Però quan vaig fer les cobertes per la col·lecció de clàssics per Són limites ( Ediciones B en aquell moment) vaig tenir com una petita il·luminació artística i vaig decidir que volia especialitzar-me com a portadista. 

Quina va ser la primera portada que vas crear? Com vas viure l’experiència?

La primera va ser per el primer llibre de Els Cinc de Enid Blyton per la editorial Juventud. I la veritat és que va ser tota una experiència.  Vaig pasar de ser estudiant a fer una col·lecció de 21 llibres amb interiors i cobertes en un no res. Les entregues eren cuasi dos llibres al mes i va ser un període amb molt estrés. Però vaig aprendre molt, i guardo amb molt carinyo aquelles cobertes. 

Tens algun projecte en el que estiguis treballant? Ens en pots parlar?

¡Uff tinc molts! Però diré que estic preparant la nova coberta per el primer llibre de Pratchett d’aquest any, alguns fanzines pel graff i un projecte de còmic que a veure que surt d’allà. 

Terry Pratchett

Com va passar que acabessis fent portades dels llibres de Discmón? Que significa per a tu?

Això és totalment gràcies als editors de Mai més i mai estaré prou agraïda. Van confiar en mí desde un principi, i quan ens vam conèixer ja em van avisar que volien traduïr Pratchett i que els hi encantaria que jo ho il·lustrés. I un dia rebo LA TRUCADA. Jo encara no m’ho crec. Pratchett per mi, i com li passa a molta gent, és un autor que m’ha acompanyat en molts moments al llarg de la meva vida; he rigut, he plorat i m’ha fet veure el món d’una altra manera. Il·lustrar les seves portades és una de les il·lusions més grans que he tingut mai. Sempre ho dic i sono una mica com un disc rallat, però és una de les feines de la meva vida.

Dels llibres publicats fins a la data per Mai més, quin es el teu preferit?

Uff difícil. Però diré Guàrdies! Guàrdies! És un dels llibres de Pratchett que més vegades he llegit i uns dels primers que vaig llegir. Igualtat de ritus i Déus menuts están també entre els meus preferits.

Saps per què van començar per Guàrdies! Guàrdies! I no pel primer llibre de l’univers: El color de la màgia, que ha sortit fa poc?

Si! La veritat és que començar per el primer era una mica arriscat per què gaire bé tothom ja els ha llegit. A més que és una entrada al discmón una mica densa per alguns. Començar per Guàrdies! Guàrdies! I sobretot per Igualtat de Ritus també anava una mica més en la línea de Mai més i crec sincerament que són dos dels millors llibres per començar a llegir coses del discmón.

Quin dels llibres de Terry no pots esperar a il·lustrar?

Tinc ganes de dibuixar a la Tiffani o fer la coberta de Lords and Ladies, que em flipa. També he de dir que Night Watch em fa molta por de fer la coberta, per què la original d’en Kidby em flipa.

La inciativa

Quina proporció d’autores femenines tens a la teva biblioteca? 

La veritat és que bastant alta. Segurament serà un 50 i algo aprox. És una cosa que intento que és mantingui tot el que pugui.

Creus que es necessari donar més visibilitats a autores femenines?

Totalment. És molt important donar veu a autores, especialment en els gèneres on sembla que sigui en encara més invisibles. Veure les llistes dels millors autors de ciència ficció i veure sempre les 3 mateixes dones… és molt trist.

Coneixes #UnAñoDeAutoras? I altres iniciatives per visibilitzar-les?

Si ho conec! I ho faig desde fa uns anys. L’any passat no vaig poder fer-ho però vaig seguir la iniciativa a les xarxes socials.

Quin canvi consideres imprescindible per fer la igualtat literària real (guiño a Igualtat de ritus)?

Crec que és molt important fer un canvi educacional a les escoles. S’ha d’intentar promoure lectures molt diverses, de tot tipus de dones i persones no normatives, i sobretot fomentar els gustos literaris.

Vols afegir alguna cosa?

Només agraïr-te per la entrevista, ha estat tot un plaer. I també enviar una abraçada molt forta a totes les persones que donan suport al meu treball en general i especialment amb el de Pratchett. Moltíssimes gràcies, de veritat.

Y lo escribe alguien que no es latina, pero si hispana, y esta muy entusiasmada con la gran representación que se esta haciendo de estas culturas, de las cuales, otras comunidades quizás les suenen tan raros.

Encanto y el trauma generacional

Encanto va del trauma generacional. Y de la familia. Pero sobre todo del trauma, pues en esta familia con dones extraordinarios, Alma, la matriarca ha llegado a creer que el no ser perfectos comportará la perdida de su hogar, y en consecuencia transmite esa ansiedad a sus hijas y nietos.

Ese deseo de perfeccionismo, iniciado por una fenómeno tan traumático como los desplazamientos forzosos debido a la violencia, lleva a toda la familia a vivir en un estado de ansiedad constante. Como dice Mirabel: Luisa nunca será tan fuerte como quieres, Isabel nunca será tan perfecta, es imposible.

Decían que había dos grupos de persones a los que no les gustaba esta película, la gente que no había sufrido ningun trauma, y las abuelas.

Yo no he sufrido ningún trauma, pero si he experimentado el trauma generacional a través de mis abuelos y sus vivencias en la guerra civil española. La necesidad de no decir nada fuera de tono a nadie, no vayan a venir a por ti. La ansiedad de tener la despensa siempre llena (aunque la mayor parte de lo que hay no vas a comértelo) por si nos faltará la comida en algunas situaciones. La importancia de tener estudios superiores, pues los que están bien educados no pasan por tantas penurias…

Cosas con las que a veces chocamos, y cosas que nos causan ansiedad, porque nuestros abuelos nos han explicado lo mal que lo pasaron en su momento, y estan dispuesto a hacer todo lo necesario porque no vuelva a ocurrir, aunque a veces pueda ser en detrimento de las generaciones más jóvenes. (coff coff conservadores con su miedo al cambio)

Coco y la familia

Que sí, que los latinos hablan mucho de la familia. En España también, y de hecho em chocaba mucho el desapego a la familia que hay en Francia cuando estuve viviendo allí.

La premisa de Coco es simple, cuidado con que tu deseo individualista no perjudique a la familia. Había todo un estudio sobre como Dante era el espíritu guía del deseo individual de Miguel, y por ende pequeño, mientras que Pepita es el espíritu del deseo de toooda la familia, un gato enorme capaz de cargar con varías personas.

La familia puede ser limitante, sí. Las mentalidades más conservadoras de los parientes más mayores pueden poner problemas en cuanto un joven quiere salir al mundo y crear su propio nombre. Pero lo que mucha gente fuera de la cultura hispana/latina suele olvidar, es que la familia es la que estará allí para recogerte cuando te caigas.

En consecuencia, lo peor que puedes llegar a hacer, incluso si tus deseos no son los mismos que los de la família, es perjudicarla. Se ve muy claramente en el contraste entre Miguel y Hector. Hector abandono a su família, buscando su camino, causando mucho dolor, con lo cual fue eliminado de la historia familiar, destinado a ser olvidado. Miguel es un niño, el también abandona a la família, pero no abandona una responsabilidad dentro de esa estructura, por lo que al fracasar, cuenta con todo un equipo de familiares que le ayudarán en lo necesario. Y De La Cruz, el no tiene família, y nadie que lo defienda o ayude en su caída de la fama.

El libro de la vida y el amor

Que incluye el amor por la família, y las tradiciones familiares. Pero el argumento principal se centra en la relación de amor entre Manolo y María, y Joaquím. Y la relación entre Xibalba y la Catrina.

Aquí entramos ya en territorio un poco más neutro. Pero sobre todo habla de como no podemos esperar triunfar en el amor si no nos queremos a nosotros mismos, y no contamos con el apoyo de la família. Manolo no consigue que María se fije en él por sus dotes como torero, sino como músico, lo que realmente le apasiona. Y es la música lo que le permite apaciguar las almas de todos los toros a los que su família torera a matado.

Pese a que en vida no encontró el apoyo de su padre, su única familia, si la encuentra en su madre y sus ancestros del mundo de los muertos, que le acompañarán en la gesta titánica de volver a la vida para salvar a los que ama.

No olvidar que todo esto empieza porque estos dos ex-amantes deciden hacer una apuesta.

En resumen

El amor y la família son dos cosas básicas en la cultura latina/hispana. Y no puedo esperar a descubrir más historias al respecto.

Sir Terry Pratchett va néixer a UK el 1948, i va morir al 2015. Va publicar el seu primer relat als 11 anys a la revista de l’escola, i dos anys més tard de forma comercial. Es va decantar pel periodisme i no va publicar el seu primer llibre fins a 1971 (The Carpet People). Va començar una serie de llibres allà per 1983, una serie que serien més de 70 llibres. Durant la seva vida va rebre multiples premis, entre ells el títol de cavaller anglès per la seva col·laboració a la literatura.

El color de la màgia

En algun punt de la frontera entre el pensament i la realitat existeix el Discmón, un lloc i un temps paral·lel que pot sonar com el nostre i fer la mateixa olor, però que sembla completament diferent. Sobretot, perquè és un món pla sostingut per quatre elefants recolzats a la part posterior d’una tortuga gegant que es mou per l’espai.
I aquí és on comença tot, amb el primer turista del Discmón, l’excepcionalment ingenu Doslliris i el ferotge equipatge que el segueix a tot arreu amb el seu centenar de potetes. En Gratavent, un mag benintencionat però notablement inepte, s’encarregarà de guiar i protegir l’estranger durant una expedició tan divertida com perillosa.

On trobar-la? Mai més llibres

Per què llegir-la? A part de que és el llibre introductori a Discmón, en Raül comenta: És tan sa riure amb Pratchett! Quina meravella el MónDisc que va inventar i escriure aquest geni. Moltes ganes de llegir-lo en català gràcies a Mai Més!

Déus menuts

El fet que no es pugui explicar no vol dir que sigui un miracle. La religió és un negoci controvertit al Discmón. Tothom té la seva opinió i, de fet, els seus propis déus, que es manifesten en totes les formes i mides. En un entorn tan competitiu, hi ha una forta necessitat de les divinitats de fer sentir la seva presència. I, certament, no és gaire útil aparèixer en forma de tortuga, una manifestació molt per sota de l’estatus de déu al llibre de qualsevol persona. En aquests casos, cal un acòlit, i ràpid. Preferiblement, aquell que no farà massa preguntes…
Gedmà és un noi senzill i analfabet que s’enfronta a terribles problemes. Un déu li ha parlat i s’ha convertit en l’Elegit. Vol acabar amb una Església poderosa i corrupta, vol evitar una horrible Guerra Santa, vol pau i justícia.

On trobar-la? Mai més llibres.

Per què llegir-la? Eloi Kraken comenta: Déus menuts és una novel·la independent del Discmon i no utilitza cap del personatges habituals. Tot i així, hi trobarem cameos de secundaris d’altres sagues com la Mort de les Rates (iiic!) o l’incombustible Em-tallo-la-mà Cahv’ec. I la MORT, naturalment. Ens sentirem tan a gust com sempre i a més, se’ns eixamplarà la visió mística del comportament celestial dels déus. Una novel·la imprescindible que hauria d’estar a totes les aules d’institut i a les de filosofia.

Guàrdies! Guàrdies!

Es respiren aires d’insurreció a la ciutat d’Ankh-Morpock. Els de dalt i els de baix són a punt de tornar-se a enfrontar.

El capità Sam Vives, de l’atrotinada Guàrdia Nocturna, hi està acostumat. Amb tants maldecaps, n’hi ha prou per empènyer un home a la beguda. Però aquesta vegada hi ha una diferència: els de baix han trobat la clau d’una arma latent i letal que ni tan sols ells entenen del tot, i són a punt de desencadenar una campanya de terror contra la ciutat. Al seu rescat arriben el llancer Safanòria i la resta de la Guàrdia, que, juntament amb els altres ciutadans coratjosos, ho arrisquen tot, inclosa una bona socarrimada, per restaurar l’ordre a Ankh-Morpock.

On trobar-la? Mai més llibres.

Per què llegir-la? El biblionauta comenta: Començaré dient que Guàrdies! Guàrdies! és un llibre escrit, i també traduït, en estat de gràcia. No cal que seguiu llegint la ressenya: aneu a pel llibre i comenceu a llegir-lo. Ja.

Igualtat de ritus

Tots els mons tenen regles, fins i tot un de pla que s’aguanta al damunt de quatre elefants a la closca d’una tortuga gegant. És per aixo que un mag moribund busca el vuitè fill d’un vuitè fill, per cedir-li els seus poders màgics abans de la cita amb la Mort que té d’aquí a sis minuts.

Per desgràcia, aviat es decobreix — tot i que no pas prou aviat — que el bebè acabat de néixer i que el mag ungeix abans d’acomiadar-se del Discmón és de fet una nena! El que està fet no es pot desfer — amlgrat els intents de la Iaia Ceravellarda de conduir la nena cap a les files de la cleda de les bruixes — i la petita Esk està destinada a portar el caos i la confusió a la facultat exclusivament masculina de la Universitat No Vista d’Ankh- Morpock… una colla de mags que ja són prou caòtics i confosos en circumstàncies normals.

On trobar-la? Mai més llibres.

Per què llegir-la? Les rades grises comenta: Igualtat de Ritus és una novel·la de fantasia feminista. O una novel·la feminista ambientada en una trama fantàstica. O una novel·la de fantasia i humor que reivindica la igualtat etre homes i dones. 

Casi siempre comienza en los hogares. Ya se registran miles de casos en Vancouver, Hong Kong, Tel Aviv, Barcelona, Oaxaca, y se está propagando rápidamente a todos los rincones del mundo. Los kentukis no son mascotas, ni fantasmas, ni robots. Son ciudadanos reales, y el problema —se dice en las noticias y se comparte en las redes— es que una persona que vive en Berlín no debería poder pasearse libremente por el living de alguien que vive en Sídney; ni alguien que vive en Bangkok desayunar junto a tus hijos en tu departamento de Buenos Aires. En especial, cuando esas personas que dejamos entrar a casa son completamente anónimas.

Un furby controlado a distancia

Por ponerlo en conceptos actuales, no se trata de inteligencia artificial. Básicamente se trata de un furby, un peluche con interior robótico, que conecta a otra persona capaz de controlarlo como un videojuego. Mi gran pregunta es quién querría tener eso, y entonces pienso en la gente que quiere un bichito mono que no ensucie y no se ponga enfermo, y otras obsesionadas con los sims u otros simuladores de vidas. Y veo el punto…

Después pienso en la paranoia que me da que alguien me este espiando a través de la cámara del ordenador y se me pasa.

La crítica a la humanidad

La verdad es que una realidad a la que me enfrento es que entre Samanta y Mariana, me pregunto que visión de la humanidad tienen los argentinos. Soy consciente que el mundo esta fatal, y que el ser humano se va a llevar a si mismo a la extinción, pero el punto de vista que le dan a sus escritos, esa manía de mostrar solo lo peor y más deprimente sin lugar a la mejora o esperanza… Me pregunto si es una dinámica cultural, y si seguiré encontrando esto en lecturas futuras, ya que con Liliana Bodoc si que se apreciaba un poco, aunque con tono más esperanzado.

Nuestra relación con la tecnología

La verdad es que el libro no propone grandes novedades tecnológicas, los kentukis podrían ser una cosa actual sin mucha dificultad. Pero si reflexiona mucho sobre la relación que tenemos con el otro cibernético. Me refiero a las relaciones que establecemos con otras personas a través de una pantalla (que al fin y al cabo es la base del kentuki), los amigos digitales, las guerras ideológicas gracias al anonimato. Los monstruos que se pueden esconder en las profundidades de las redes, o como buenas personas pueden alterar nuestra vida para mal sin quererlo, por el simple hecho de inmiscuirse sin conocer la historia.

Creo que todos deberíamos reflexionar sobre la relación que tenemos con otras personas virtuales, y quizás Samanta deje de criticarnos tan duramente.

En resumen

La verdad es que me ha gustado más de lo que me esperaba, y he tenido la gran discusión de si no seria ciencia ficción o si. Mi única conclusión es que las argentinas parecen sentir un gran escepticismo por la humanidad.