#Historiesqueinspiren: Guàrdies! Guàrdies!

Sóc molt feliç de per fi haver-me posat amb Pratchett en català!!

Es respiren aires d’insurreció a la ciutat d’Ankh-Morpock. Els de dalt i els de baix són a punt de tornar-se a enfrontar.

El capità Sam Vives, de l’atrotinada Guàrdia Nocturna, hi està acostumat. Amb tants maldecaps, n’hi ha prou per empènyer un home a la beguda. Però aquesta vegada hi ha una diferència: els de baix han trobat la clau d’una arma latent i letal que ni tan sols ells entenen del tot, i són a punt de desencadenar una campanya de terror contra la ciutat. Al seu rescat arriben el llancer Safanòria i la resta de la Guàrdia, que, juntament amb els altres ciutadans coratjosos, ho arrisquen tot, inclosa una bona socarrimada, per restaurar l’ordre a Ankh-Morpock.

ÉS HORA QUE AL CAPITÀ VIMER LI PASSI LA TROMPA!

Safanòria i els nans

En primer lloc dir que Safanòria vol dir pastanaga, apa, ja he après una altra paraula. Suposo que fa referencia al seu color de cabells, o la poca imaginació que té (al cap i a la fi el seu nom de nan es tradueix com Head Banger; Cops de cap). Trobo que es molt bona vista per part de l’Ernest haver optat per una paraula menys coneguda que… Pastanaga. Però tinc la pregunta de la raó del perqué.

Veureu, de les poques coses que se’ns expliquen dels nans de Discmón, es que són literals. Com Drax de Guardianes de la Galaxia. Per tant, dubto molt que tinguessin la mentalitat de dir que, aquest noi té el cap com una pastanaga, però per no fer-ho tant obvi li direm Safanòria. O simplement, els nans utilitzen aquesta paraula per a referir-se a pastanaga, i en conseqüència tenen accent de Mallorca o d’Urgell. El qual té cert sentit, si diguéssim que la gent d’Ank-Morphok parlen amb accent de Barcelona.

El cas es que com a humà criat per nans, tampoc té sentit de les metàfores o ironies, i s’ho pren tot al peu de la lletra. Com quan Vimes amenaça en fer caure tot el pes de la llei sobre un delinqüent, i Safanòria literalment li tira el llibre a la cara al pobre home.

El seu esperit amable, es una fantàstica contraposició a l’escepticisme de la ciutat i els seus companys de la Guàrdia de Nit.

Vimes i la llei

Vimes és un home molt interessant, i tots haurien de reflexionar sobre la seva visió de la política econòmica i les botes (que no surt en aquest llibre, sino en un altre). Tot i ser un borratxo desencantat amb la humanitat, sí que guarda un fort apreci per la llei en la que creu. Així que quan Wonse el despedeix, ell comenta que l’home no té dret a fer-ho, ja que ell serveix a la Llei.

Tot sigui dit no sempre se’n recorda. Quan arriba Safanòria, Vimes sembla haver acceptat que la Guàrdia esta destinada a morir, obsoleta després dels multiples tractes del patrici amb lladres i assassins, i de la poca motivació del seus col·legues: Colon i Nobby.

L’arribada d’una gran amenaça, permetrà que el pobre home deixar les seves tendències alcohòliques i no només reconectar amb el que el va fer unir-se a la Guàrdia, sino trobar l’amor tant romàntic com dels seus companys.

Lady Ramkin i els dragons

El meu personatge preferit d’aquesta primera novela. Lady Ramkin sóc jo, menys els diners, l’autoestima i els dragóns. Lady Ramkin no sóc jo, però seria el meu somni ser com ella.

Vull dir… Ramkin es la boja del gats, però en comptes de gats són dragons. Miniatures, atemptats de la natura nivell bulldog dels magnífics dracs que van desaparèixer fa tant. Vull dir, jo no em dedicaria a criar bulldogs, ni que m’anés la vida, clar que aquests dragons són així per natura, i no han estat «seleccionats» per ser així. Es com intentar criar pandes per a que no s’extinguin. Saps que són molt pocs aptes per la supervivencia, però faltaria alguna cosa al món si no hi fossin.

Tornant al tema (més enllà de la moralitat de criar criatures mal fetes), Lady Ramkin es increíble. Es bona, es forta, es valenta, es compasiva. Y per sobre de tot, no ha de patir pels diners i se la sua el que la gent pensi d’ella. Dos grans somnis.

No m’estranya que Vimes s’enamori d’ella. L’única pega es que per conquerir Vimes, intenta adaptar-se al que s’espera d’una dona, i no li fa pas falta!

La drac i la moralitat humana

Una part molt divertida de la historia es quan el drac intenta comprendre el raonament humà, mirant dins la ment de LLobí Wonse, per a descobrir els múltiples horrors que la humanitat s’ha infligit a si mateixa. Com el drac mateix deixa notar, que ell faci coses dolentes es normal donat que es es un drac, però que mai no mataria als de la seva pròpia especie i molt menys en nom de la moralitat.

El drac serveix com a crítica a no només l’absurditat de la lógica humana, que accepten un drac com a rei ja que no els pujará els impostos, sinó també com els humans es jutgen els uns als altres. Com certs individus son jutjats com monstres, mentre altres maten, roben i es consideren homes de bé. Destaca amb les dificultats amb les que es troba Safanòria, quan intenta fer complir la llei arrestant a lladres, i es escaldat pel patrici, ja que els lladres són una part respectable de la ciutat.

En resum

Una gran introducció a Pratchett en català. Sento que seria molt bona amiga de Lady Ramkin.