#Historiesqueinspiren: Ritus de l’edat adulta

Ritus de l’edat adulta és la segona part de la saga Xenogenesis, que va començar amb Alba.

Aquesta història té lloc quan ja han passat molts anys dels fets narrats a Alba. En aquest segon volum de la saga Xenogènesi coneixerem la lluita d’Akin, el que va ser el primer nadó mascle nascut de la barreja dels gens humans i oankali, per sobreviure i superar la por, la sospita i l’odi dels éssers humans que han preferit aïllar-se del mestissatge que ell representa.

Els constructes oankali

Veiem el punt de vista dels primers híbrids humans i oankali, els auto-denominats constructes. Aquests híbrids posseeixen característiques tant humanes como oankali, i poden haver sortit de qualsevol de les dues especies. Durant el llibre es diferencien els constructes nascuts d’oankali, sempre mascles, i els nascuts d’humana, sempre femelles. Amb l’Akin com gran excepció, el primer constructe mascle nascut d’humana. Per tal de fer-ho més fàcil per la Lilith, l’Akin té un aspecte quasi humà fins a la seva metamorfosis, moment on es convertira en adult, excepte per la seva llengua i una ment que no oblida.

Es un tir per la culata quan el troben uns humans resistents i decideixen vendre’l. Degut a que als humans no units a oankalis no se’ls permet reproduir-se (esterilització forçada en certa forma), han començat a segrestar els nens que semblen més humans.

Allò obliga a un nadó Akin amb totes les seves capacitats intel·lectuals a viure en un món hostil per a ell i, degut a allò, a comprendre millor als humans que cap oankali abans que ell.

Per a quan s’aproxima a l’edat adulta, ha comprés que el que els oankali fans als humans no es del tot moral, i s’ha proposat fer alguna cosa al respecte.

La esterilització forçada i la moralitat

Als humans resistents no se’ls permet reproduir-se entre ells. Va ser una decisió dels oankali, i la que més mal fa a tots els humans, tant els que conviuen amb com els sense, es la idea de que l’espècie humana com a tal s’extingirà.

Les raons d’aquesta decisió són dues: si els humans es reproduïssin augmentarien la seva població ràpidament i podrien amenaçar els oankalis, i que per la seva genètica, els humans tornarien a produir una guerra on s’extingirien, com d’aquella d’on els oankalis havien rescatat a tots. Des del punt de vista dels oankalis, els estarien condemnant a l’extinció, mentre que si hibriden amb ells podrien salvar-lo d’ells mateixos.

Els 3 anys d’infancia que va passar Akin amb ells, el permet d’arribar a la conclusió que una extinció «pacifica» no es ètic, i que aquests humans haurien de poder escollir el seu propi camí si ho desitjant, i per defecte la seva fi. Com ell mateix expressa cap al final, per als oankalis es tant horrible com si els mates amb les seves pròpies mans, de permetre que es matin entre ells quan ho podrien evitar.

Aquí l’Octavia fa un punt molt interessant sobre la llibertat contra la seguretat. Tot i que probablement encara no hi havia aquest dilema en la seva época, però les grans obres són transcendents en qualsevol contexte per això, perquè troben nous punts amb els que arribar a la població. L’internet ha permès un major seguiment de la societat com a tal, cosa que fins a cert punt l’ha fet més segura. Aquest tema el vaig sentir per primer cop en les càmeres de Londres (Londres es la ciutat més vigilada d’Europa). El govern argumentava que amb això podia protegir millor a la població, però certs activistes opinaven que era una limitació a la seva llibertat/intimitat. Cosa similar es veu en 1984, on un govern portat a l’extrem du a terme un control semblant de la població que podrien estar encarcerats.

Conclusió a la que arribem? No t’ho sabria ben dir. L’Akin sap que el que esta fent pot ser una condemna, però al mateix temps té una cosa molt humana: l’esperança. Vol creure que els humans trobaran una forma de no auto-destruir-se.

La societat oankali

A la Lilith ja li van dir que mai entendria completament els oankalis, però que els seus fills sí. Gracies a poder explorar el punt de vista de l’Akin comprenem molt millor la lógica d’aquests éssers. Akin es part humà, però posseeix una ment oankali. Per començar, recorda tot el que li passa, des del seu temps al úter de la Lilith, i aprèn a parlar amb pocs mesos de vida, a més de comunicar-se amb els oankalis. Això li permet comprendre molt millor el món, i comença a raonar sobre la moral del que els hi passa als humans des del principi.

Ja amb la Lilith, comenta que té atacs d’ira, que la fan allunyar-se de la seva familia, i que els oankalis no poden comprendre. Ell ho acaba fent, gracies al seu costat humà. Els oankalis no són una colmena, però se li apropa molt. Són increïblement lògics, i per a grans decisions són capaços de connectar-se tots per arribar a consensos. A més, poden comunicar no només experiències, sino emocions. Però pateixen de la mateixa incomprensió que els humans senten cap a ells.

No aconsegueixen comprendre la Contradicció, com hi diuen. Però que si té l’Akin. Jo la definiria com el que ens fa humans, que no es la lògica, sinó un sentiment moral o revolucionari, que ens fa rebelar-nos contra la autoritat, i desitjar una independencia o llibertat. Molts dels resistents ja no saben ni perquè refusen els oankalis, però els odien, i alguns mai ho superarán.

Per primer cop des del primer llibre veiem com funciona el sistema de govern oankali, i els diferents grups i natures de cadascun.

En resum

No m’ha entusiasmat tant com el primer llibre, però m’encanta que l’Octavia segueixi discutint les conseqüències ètiques de la conservació dels pandes XD (obvi que no anava d’això).

(per als que no ho entengueu, els pandes són pràcticament incapaços de sobreviure en estat natural, cosa que porta als humans a discutir si no seria millor deixar que s’extingeixin o mantenir-los amb vida a base d’intervenció humana)