#UnAnyD’Autores: Entrevista a Eduard Castanyos

El traductor

Com es l’experiència de ser traductor?

L’experiència de ser traductor sempre és enriquidora, i gairebé sempre gratificant. T’enriqueix no tan sols arribar al fons de les trames i dels personatges, sinó també al fons dels entorns en què es desenvolupa l’acció, tant geogràfics com socials o psicològics. Per a traduir una obra, cal submergir-s’hi fins al fons, o d’altra manera no podríem transmetre els matisos que l’autora o l’autor incorpora en l’obra. En el cas de Llengua materna, va caldre meditar molt la traducció de molts termes, per exemple barren, que al final va quedar en ‘ermes’, i vaig descartar ‘forra’, ‘eixorca’, ‘baciva’ i ‘estèril’. ‘Estèril’ era una paraula massa neutra per al context, i les altres tres descartades eren massa properes a la ramaderia i per tant més ofensives que barren.

Traduir implica arribar prou al fons per a prendre aquestes decisions. Quant a la ‘gratificació’ de les traduccions, no és ben bé econòmica, sinó la recompensa que et produeixen els comentaris… i el premi Ictineu que va guanyar Llengua materna com a novel·la traduïda l’any 2021!

Que et va portar a aquesta carrera? Va haver-hi algun llibre que t’inspires?

Tinc clares dues motivacions per a la traducció: devia tenir uns 13 o 14 anys quan vaig llegir “el meu primer llibre de ciència ficció”: era l’edició en castellà que Círculo de Lectores va fer de Rendez-vous with Rama, d’Arthur C. Clarke. Jo tirava amb l’anglès de l’escola i de l’institut (pots comptar quin nivell en la dècada de 1980!) i em vaig adonar que una nota al peu de pàgina intentant explicar el terme biot era una pífia. Vaig pensar que s’havia de fer millor.

La segona “empenta” va ser cap als 16 anys, quan el professor de grec de l’institut Paco Cuartero va comentar que la feina de professor era la millor: fer classes al matí i traduir a la tarda. Vaig pensar que allò era per a mi. Després la realitat de la docència no és exactament aquesta, però treus hores de dormir, del cap de setmana…

Has traduït un munt de gent de l’anglès, quin va ser el més difícil? O el més especial?

La traducció més difícil que he fet ha de publicar-se l’any 2023. Hi ha autors que tenen fama de difícils: Henry James, Virginia Woolf. N’hi ha que tenen fama de fàcils, o que no tenen una fama concreta. La qüestió sempre és agafar el “to” de l’autor o de l’autora. Recordo La bèstia entre la jungla com a difícil perquè els paràgrafs són llarguíssims.

D’altra banda, hi ha textos molt difícils perquè estan situats en algun país llunyà i l’autor o autora et descriu totes i cadascuna de les formes de vida vegetals i animals…, i t’has d’espavilar amb espècies que no tenen nom en català perquè són dels antípodes. Aquesta és una dificultat diferent.

Com deia, la traducció més difícil encara és a l’ordinador ara mateix, i està molt per damunt de Henry James o de Virginia Woolf. M’apassiona traduir John Banville, tant les obres que ha signat així com les signades amb el pseudònim de Benjamin Black. Aquestes obres són l’exemple perfecte de la necessitat de conèixer tots els matisos de cada personatge i de cada entorn.

I, per descomptat, també Llengua materna, que la classifico en la categoria de “complexa”. Quina és la traducció més especial? L’urpa del gat, de Joan D. Vinge, que va publicar l’editorial Pleniluni en la col·lecció 2001. M’encanta per la vivesa de la història i dels diàlegs. La Guia galàctica per a autostopistes m’agrada pel mateix motiu. 2001 una odissea a l’espai perquè és plena de filosofia, de metafísica i de ciència “dura”. De fet, deixaria ben poques traduccions fora de la llista “especial”.

La Suzette Haden Elgin

Com vas arribar a esdevenir traductor de la Suzette?

Amb l’editorial Chronos buscàvem autors i autores clàssics i no editats. Per a ells vaig llegir Swastika night, però la vam descartar per diversos motius. L’agent literari els va proposar Native Tongue, que també vaig llegir (en Toni i en Gonzalo l’havien llegida en castellà), i vaig insistir-los que aquella novel·la s’havia de traduir i publicar en català tant sí com no, per la trama, pel plantejament i pel que proposava. I ells es van deixar enredar…

Com a lingüista, va inventar una llengua nova per al llibre, com va ser enfrontar-te a ella? Vas haver d’adaptar coses per la traducció al català?

En cada traducció creo un document de notes per a sistematitzar termes, per a ajudar-me a triar entre una opció o una altra… Després aquest document el passo a l’editor perquè l’equip de correcció també el tingui. Doncs bé, el document de Llengua materna té 6 pàgines d’anotacions, aproximadament el triple d’altres traduccions.

El làadan no apareix únicament a Native Tongue, sinó que la Suzette Haden Elgin va crear-ne una gramàtica, cintes d’àudio… Sí que va caldre forçar la llengua catalana per a adaptar-la a les modificacions de la llengua anglesa que havia fet l’autora. Quant als fragments en làadan en l’original, l’opció va ser traslladar-ne la grafia perquè en llegir-ho en català sonés aproximadament com hauria de sonar per a un lector en anglès.

Es traduirà la segona part de la trilogia, The Judas Rose? Seràs tu l’encarregat?

No ho digueu a ningú, però pagaria per traduir les dues novel·les següents! De fet, vaig mig començar la segona…

Cal pensar que el públic en català és limitat en nombre, i la relació entre el cost de l’edició i el retorn de les vendes hauria de permetre la supervivència de l’editorial… Per tant, només puc creuar els dits i desitjar que el projecte continuï: jo estaria encantat!

En que estàs treballant ara mateix?

Ara estic traduint una novel·la de John Banville per a l’editorial Bromera, d’Alzira. Ja fa temps que soc “la veu” de John Banville en català; l’editorial n’està contenta i jo també. Penso que John Banville, que en el passat ha rebut el premi Man Booker i el Príncipe de Asturias, amb aquesta novel·la torna a superar-se.

La iniciativa

Quin percentatge d’autores tens a la teva llibreria?

Confessió: no les he comptades mai, per tant, probablement tinc el mateix percentatge autores-autors que hi ha al mercat. De fa uns anys, llegeixo allò que recomanen amistats, i també, de tant en tant, les novetats editorials de ciència ficció en català, com ara les que pugui arreplegar en la CatCon anual. Darrerament, ha d’haver augmentat el percentatge d’autores, perquè també n’ha augmentat la proporció als prestatges de les llibreries.

Que opines d’iniciatives que donen visibilitat a les autores com #UnAñoDeAutoras, AdoptaUnaAutora o La Nave Invisible? Les coneixes?

Amb la mateixa vergonya amb què confesso no saber quin percentatge d’autores tinc als prestatges, confesso que abans de Llengua materna la meva consciència de literatura escrita per dones devia ser de 10 sobre 100: Joana Russ, James Triptee Jr., Margaret Atwood, Carme Torras en el camp de la ciència ficció. Després m’he enganxat a la línia, com amb l’Extraordinàries, de l’editorial Males Herbes (una antologia de Ricard Ruiz Garzón).

En el camp de la ciència ficció, si més no, aquestes iniciatives són imprescindibles per a compensar la invisibilitat (l’oblit) de les autores. Jo vaig adquirir consciència de la cesura en la literatura llegint. I en la vida, mirant al meu voltant i mirant-me a mi. Potser en el camp de la literatura general hi ha més presència d’autores.

Quins canvis consideres imprescindibles per fer la igualtat literària real? Quins esforços fas tu per aconseguir-ho?

La igualtat literària real ha de ser que la literatura de qualitat es publiqui, i l’altra no, independentment del gènere. Penso que les editorials, especialment les editorials petites i mitjanes en català, tenen plena consciència que cal prestar atenció a les autores.

Com en les ciències, el gust per la lectura i l’expressió escrita s’han de potenciar des de l’edat escolar: les nenes han de saber que el món també s’obre davant d’elles. Potser el clixé de les ciències per als nois està més arrelat que el de la literatura per a les noies, igual com el de “ciència ficció” per a autors i “fantasia” per a dones. L’existència d’aquests rols és deplorable.

En alguns moments s’ha debatut si les autores han de ser traduïdes per traductores. Em sembla que nosaltres –traductores i traductors– defugim aquest debat; jo en traspasso la responsabilitat a les editorials: trien la persona que consideren més adequada per a traduir determinada novel·la.

Què faig personalment? Abans n’hauria dit “donar una oportunitat” a la literatura escrita per dones; ara tinc cura de no deixar-me influir per qui ha escrit l’obra.