Toda era tiene que llegar a su fin. Ha dado comienzo una estación de desenlaces. Empieza con una gran grieta roja que recorre las entrañas del único continente del planeta, una grieta que escupe una ceniza que oculta la luz del sol. Empieza con la muerte, con un hijo asesinado y una hija perdida. Empieza con una traición, con heridas latentes que comienzan a supurar. El lugar es la Quietud, un continente acostumbrado a la catástrofe en el que la energía de la tierra se utiliza como arma. Y en el que no hay lugar para la misericordia.
Vuelta a la Quietud
Debo volver a insistir en los fascinada que me tiene el worldbuilding de Jemisin. Cómo el mundo cambia y se adapta según la región, aquí los cambios se aprecian mejor a través de los ojos de Nassum, la hija de 10 años de Essun o Sienita. Aquí se nos explica que le ocurrió después de la muerte de su hermano Uche a manos de su padre, y como la insistencia de su madre por controlar la orogenia la ha llevado a culparla de todos los males.
Eso la lleva a las manos, ni más ni menos, que del antiguo Guardián de Essun: Schaffa. Este ha cambiado desde la última vez que lo vimos. Pese a no recordar a Essun si decide ir en contra de sus consignas para proteger a alguien que reconoce en Nassum, lo cuál le este salvando la vida a la pequeña.
Aprendemos más sobre como funcionan las estaciones, y como las comunas y la fauna que las rodea se adaptan a ellas. Aprendemos que del Fulcro ya no queda nada, o casi nada, y que nos acercamos a un nuevo tipo de orogenia, algo llamado por las civilizaciones antiguas como magia, representada en hilos plateados.
Más sobre los comepiedras
Conocemos a los come-piedras hacía el final de la Quinta Estación. Se trata de unos seres humanoides hechos de piedra, con deseos y objetivos desconocidos, pero increíblemente poderosos. Aprendemos más de ellos, descubrimos su origen en parte, y conocemos lo que quieren (por lo menos algunos de ellos) a lo largo del segundo libro. Son unos personajes muy curiosos, que recuerdan a vampiros u otros seres que viven durante largos periodos de tiempo. Llegan a ser tan viejos que han olvidado sus origenes, e incluso algunos sus nombres, pues no les queda lugar para recordar todo eso. También se explica el desapego con los humanos, seres que para ellos siempre tienen prisa, pues para ellos el tiempo es algo largo…
El portal de los obeliscos
También descubrimos cosas nuevas de los obeliscos, el como funcionan, un poco sobre lo que son y donde vienen. Y como pueden ser utilizados para aumentar el poder de los orogenes. Aquí es cuando Alabastro le pide a Essun que abra el portal de los obeliscos, que los conecte entre ellos para poder restituir la luna a su orbita conocida, y acabar así con las Estaciones al aplacar la furia del padre tierra. Cabe destacar que Essun deja esta hazaña para el proximo y ultimo libro.
En resumen
Algunos compañeros me dijeron que estaba sobrevalorada, pero a mi me sigue fascinando la dureza del mundo y la trama. No puedo esperar para la última parte.
Ya llegamos al final del año, y toca hacer recapitulación de que nos han recomendado nuestres autores invitades de este año, para tener claro que libros leer algún día:
Ursula K LeGuin, Els desposseïts
En Shevek, el protagonista, és un físic que intenta desenvolupar una teoria temporal general. Anarres, el seu planeta, és en teoria una societat sense govern o institucions autoritàries. Però fent recerca, es va adonant que la revolució que va crear aquest món està estancada, envoltada de murs que haurà d’enderrocar. Les estructures de poder comencen a sorgir allà on no n’hi havia. En aquest moment decideix emprendre un viatge molt arriscat al planeta original, Urras, buscant un diàleg obert entre els dos mons per poder divulgar les seves teories lliurement fora d’Anarres. La novel·la detalla la lluita per alliberar-se que ha de dur a terme tant a Urras com al seu propi món, Anarres.
Inés MacPherson: un clàssic d’una escriptora considerada com un dels noms femenins més importants de la seva època; un referent del gènere que, amb aquest llibre, ens ofereix una reflexió complexa sobre l’ésser humà, el poder, les relacions, la desigualtat… Ciència-ficció, utopies, distopies, llenguatge i política.
Rosa Montero: Un libro absolutamente grandioso de mi maestra literaria. Era una autora norte-americana, supuestamente de ciencia ficción (para mi es mucho más grande que todo eso). Para mi es una de las mejores novelas del siglo XX, una de esas novelas en las que cabe el mundo (concretamente, en esta, cabe el universo). Comparable a Guerra y Paz o a la Montaña mágica.
Jo: Gran reflexió sobre les diferents polítiques econòmiques, amb els seus pros i contres, dins de móns llunyans.
Doncs com veieu ja l’he llegida, però no patiu que una lectura seva caura en 2023, sobretot perquè em queden per llegir L’Altre Vent i El nom del món es bosc de la seva colecció de Raig Verd.
Mariana Enríquez, Las cosas que perdimos en el fuego
El mundo de Mariana Enríquez no tiene por qué ser el nuestro, y, sin embargo, lo termina siendo. Bastan pocas frases para pisarlo, respirarlo y no olvidarlo gracias a una viveza emocional insólita. Con la cotidianidad hecha pesadilla, el lector se despierta abatido, perturbado por historias e imágenes que jamás conseguirá sacarse de la cabeza.
Las autodenominadas «mujeres ardientes», que protestan contra una forma extrema de violencia doméstica que se ha vuelto viral; una estudiante que se arranca las uñas y las pestañas, y otra que intenta ayudarla; los años de apagones dictados por el gobierno durante los cuales se intoxican tres amigas que lo serán hasta que la muerte las separe; el famoso asesino en serie llamado Petiso Orejudo, que sólo tenía nueve años; hikikomori, magia negra, los celos, el desamor, supersticiones rurales, edificios abandonados o encantados… En estos doce cuentos el lector se ve obligado a olvidarse de sí mismo para seguir las peripecias e investigaciones de cuerpos que desaparecen o bien reaparecen en el momento menos esperado. Ya sea una trabajadora social, una policía o un guía turístico, los protagonistas luchan por apadrinar a seres socialmente invisibles, indagando así en el peso de la culpa, la compasión, la crueldad, las dificultades de la convivencia, y en un terror tan hondo como verosímil.
Araceli Chiquilla: Unos cuentos de terror, impactantes y angustiosos, que nos sumergen en la vida y personajes de los suburbios argentinos.
Inés MacPherson: una mostra extraordinària de la manera en que Mariana Enríquez domina el gènere del relat i sap com jugar amb el concepte de la por per recordar-nos que, sovint, l’horror i els monstres són molt més a prop del que pensem.
Yo: La prosa es buena y engancha, pero tengo la impresión de que deja todos los cuentos a medias, muy pocos con resoluciones verdaderas.
Cómo véis a mi no me acabo de gustar, y no creo que lea más obras suyas este año que viene.
Virginia Woolf, Una habitación propia/Diari d’una escriptora
«Una Habitación Propia» esconde la reflexión que la autora hizo para un ciclo de conferencias sobre la literatura y la mujer. El ensayo recorre la historia literaria de la mujeres, cuyo fin último es el de reivindicar para el género femenino la posibilidad de ser admitido en una cultura que hasta entonces se había mostrado como uso exclusivo de los hombres, en una sociedad inglesa de una pronunciada idiosincrasia patriarcal.
«Les entrades d’aquest diari, que van del 1918 (quan Virginia Woolf tenia 23 anys) fins al 1941 (quatre dies abans de la seva mort a 59 anys), són les que va seleccionar el seu marit, Leonard Woolf, l’any 1953 a partir dels 27 quaderns de què constava el diari complet. El testimoni que presenta aquesta selecció de la vida literària de Virginia Woolf, i de les alegries i incerteses que li procurava la seva obra, és d’un gran interès i segurament el que més ens commou de la seva vida com a escriptora.
Qui la recomana?Eduard Castanyo: Tant una lectura com l’altra són “fàcils”, però sobretot ens adonem de com Virginia Woolf veia la societat (me’n faig creus).
Shirley Jackson, La maledicció de Hill House/Sempre hem viscut al castell
La maledicció de Hill House narra l’experiment inquietant de John Montague, filòsof i antropòleg dedicat obsessivament a l’estudi de fenòmens paranormals: el doctor vol comprovar en persona què suposa viure en una casa encantada. Quan sent a parlar de Hill House, un casalot inhòspit, desangelat i de reputació estremidora, està convençut que ha arribat el moment de provar-ho, i convoca tres persones perquè l’acompanyin en l’aventura: la Theodora, una jove despreocupada i curiosa, escollida per la seva capacitat telepàtica; l’Eleanor, solitària, infeliç i fràgil, amb un passat obscur, i el Luke, un jove vividor, mentider i futur hereu de Hill House. La maledicció de Hill House és una poderosa novel·la de terror psicològic que persegueix al lector més enllà de les pàgines del llibre.
Qui la recomana?Inés MacPherson: encara que molts potser ja la coneixen per l’adaptació que va fer Netflix, aquest llibre és un clàssic del gènere que ens fa reflexionar sobre els nostres fantasmes, els nostres desitjos i pors.
«Me llamo Mary Katherine Blackwood. Tengo dieciocho años y vivo con mi hermana Constance. A menudo pienso que con un poco de suerte podría haber sido una mujer lobo, porque mis dedos medio y anular son igual de largos, pero he tenido que contentarme con lo que soy. No me gusta lavarme, ni los perros, ni el ruido. Me gusta mi hermana Constance, y Ricardo Plantagenet, y la Amanita phalloides, la oronja mortal. El resto de mi familia ha muerto.» Con estas palabras se presenta Merricat, la protagonista de «Siempre hemos vivido en el castillo», que lleva una vida solitaria en una gran casa apartada del pueblo. Allí pasa las horas recluida con su bella hermana mayor y su anciano tío Julian, que va en silla de ruedas y escribe y reescribe sus memorias. La buena cocina, la jardinería y el gato Jonas concentran la atención de las jóvenes. En el hogar de los Blackwood los días discurrirían apacibles si no fuera porque algo ocurrió, allí mismo, en el comedor, seis años atrás.
¿Quién la recomienda?Araceli Chiquilla: En el primero te vas sumergiendo en el terror sin darte cuenta, el segundo , más breve, te sacude a fondo por su crudeza.
Margaret Atwood, El asesino ciego/L’any del diluvi
Avilion, una mansión familiar convertida en símbolo de una época perdida. Un matrimonio movido por la codicia. Un amor clandestino y una pasión irrenunciable. El estallido de la guerra. Iris Chase, ya anciana, invoca el pasado con la distancia y el escepticismo de quien no tiene nada que perder. Su mirada lúcida e irónica se pasea por los salones poblados de sedas, gasas y plumas de avestruz. Contempla las huelgas, los cierres de fábricas y el idealismo de los jóvenes comunistas; los viajes en lujosos transatlánticos y los encuentros en sórdidas pensiones. Y al recordar, arranca máscaras, descubre la relación que la unía con su hermana Laura y los hechos que marcaron el destino de ésta, observa las consecuencias de sus actos de juventud y busca, sobre todo busca, justicia, desvelar la verdad y con ella encontrar el amor y el perdón.
¿Dónde encontrarla? Actualmente no disponible en España.
¿Quién la recomienda?Araceli Chiquilla: Un libro complejo y muy bien escrito, donde las diferentes tramas van encajando de forma perfecta. Se nota el gran bagaje cultural de la autora.
Any vint-i-cinc de la nova era. L’equilibri mediambiental està en risc i els avenços científics han alterat les espècies de manera extravagant: conills fosforescents, lleons barreja de xai, porcs amb teixit cerebral humà… El desastre natural que posarà fi a la Terra tal com es coneix, el diluvi que els Jardiners de Déu –una secta que uneix ciència i religió– han profetitzat, s’acompleix. Dues amigues han sobreviscut: Ren i Toby. Però cap de les dues no sap que l’altra és viva, i ja no poden estar-se més temps recloses en els espais que els han salvat la vida fins al moment. No estan soles, però… Com es pot distingir qui és amic i qui enemic en un món en què la lleialtat no té valor?
Qui la recomana?Eduard Castanyo: Una visió ètica i ecològica d’allà on anem… i de com es poden perpetuar les nostres desigualtats socials.
Otras autoras recomendadas que ya he leído
Sara Soler, Us
¿Qué pasa cuando la vida que tenías asumida da un giro de 180 grados? Nada… Y también todo. Us es la historia de amor de Sara y Diana, y también la historia de la transición de género de Diana. Tras los primeros miedos de que ese repentino giro en su relación acabara con ella, se dan cuenta de que se siguen gustando y queriendo, y que nada ha cambiado entre ellas. Ahora, tendrán que salir del armario y enfrentarse a la mirada de su entorno familiar y social.
Pilar Ramírez Tello: Unos dibujos muy cuquis y una historia de amor muy bonita. Cuanto más leamos sobre las experiencias trans, mejor.
Yo: Muy recomendable para entender la situación de algún amigue transgénero o bisexual.
Suzette Haden Elgin, Llengua materna
En un futur no gaire llunyà s’han derogat els drets de les dones: depenen en exclusiva dels homes i el seu paper en la societat és merament marital. Només a les Nissagues, poderoses famílies que ostenten el poder econòmic gràcies a la seva capacitat per negociar amb espècies alienígenes, tenen un major grau de consideració social. Tot i això, viuen sota el jou implacable dels homes, atemorides i sovint maltractades. Al cor dels Casals, les comunitats en les quals s’organitzen les Nissagues, s’hi troben les Cases Ermes; en aquest indret es forjarà la revolució de les dones.
Eduard Castanyo: Pel contingut ètic, social i científic. És anterior en un any a El conte de la serventa i, per a mi, millor en molts aspectes.
Jo: M’ha encantat la història i no puc esperar a llegir-ne la continuació. El pitjor és que els comentaris dels homes ja els he sentit abans.
Autoras que tengo pendientes y me han recomendado
Emilia Pardo Barzán, Insolación
Emilia Pardo Bazán publica Insolación cuando ya había sido reconocida como gran novelista tras el éxito de las narraciones de Los Pazos de Ulloa y La Madre Naturaleza sus conocimientos sobre la novela europea la llevan entonces a la tribuna del Ateneo y comienza a enviar crónicas de su viaje a Italia a El Imparcial. Insolación es, según su autora, un estudio episódico. El de la Marquesa de Andrade será el inicio de una fase de narración más espiritualista en el sostenido realismo de Emilia Pardo Bazán.
La premisa naturalista, al contrario que en las obras anteriores, esta ausente en esta novela; la presencia del mundo exterior es mas relevante y esta subordinada al mundo intimo de las criaturas literarias. Esto se plasma en el empleo de una inusitada y más compleja técnica narrativa.
¿Quién la recomienda?Rosa Montero: Es una joya. Es una novela corta moderna y divina. Pensad que esa fuerza de la naturaleza que fue Doña Emilia, escribió en el siglo XIX esta novela tan rompedora, deliciosa y erótica. La historia de una mujer con un amante mucho más joven.
Chicago, 1931. Harper Curtis, un home violent sense llar, arriba a una casa que amaga un secret sorprenent: és la porta que el trasllada a altres moments en el temps per assetjar dones joves que li apareixen com «lluminoses», en- voltades d’una aura especial que les converteix en l’objecte preciós dels seus instints assassins.
Chicago, 1992. La vida de Kirby Mazrachi s’ha trastocat després del brutal intent d’assassinar-la. Mentre lluita per trobar el seu atacant, el seu únic aliat és en Dan, un re- porter d’homicidis que va tractar el cas i intenta protegir-la de la seva obsessió. A mesura que la Kirby avança en la investigació, descobreix altres noies, les que no van acon- seguir sobreviure. Les proves dels crims són… impossibles, i la resposta sembla amagar-se en una casa abandonada al centre de la ciutat.
Qui la recomana?Susana Vallejo: (Se puede encontrar en castellano y en catalán). Es una historia de terror increíble. Las historias de todos los personajes secundarios merecen un libro entero. Esta autora crea personajes fascinantes. No puedes dejar de leerlo.
Que tinc jo? Aquesta mateixa!!
Elià Barceló, El color del silencio
6 de julio de 1936, Islas Canarias. Un asesinato desencadena el golpe de Estado de Franco y el inicio de la Guerra Civil española.
20 de julio de 1969, Rabat, Marruecos. Una familia celebra el aterrizaje en la Luna en el jardín de una antigua mansión. Un asesinato tendrá lugar esa misma noche, destrozando el destino de la familia.
Madrid, época actual. Helena Guerrero es una artista de renombre internacional, conocida por las sombras que invaden sus cuadros y que, aparentemente, reflejan un misterio de su pasado que nadie ha sabido nunca explicar. Ahora, después de muchos años viviendo en el extranjero, en Adelaida, Australia, tres sucesos conspiran para traerla de vuelta a Madrid, tres episodios que reconfigurarán su pasado y su futuro: una terapia psicológica llamada «constelación», una boda en su familia y un correo electrónico de su distanciado cuñado le darán las pistas para descubrir qué sucedió realmente con su hermana Alicia, en 1969. Junto con Carlos, su pareja actual, Helena irá en búsqueda de respuestas a las terribles preguntas que la han acechado durante toda su vida. Viajará a Rabat, a la antigua mansión de su familia, La Mora, y se adentrará de nuevo en los frondosos jardines que han resguardado, durante años, con recelo, un oscuro y silencioso secreto familiar, el mismo secreto que parecía hablar, desde hace mucho tiempo, a través del color y de las sombras de sus cuadros.
¿Quién la recomienda? Susana Vallejo: Es una novela realista en la que ocurren hechos relacionados entre sí en tres épocas muy diferentes. Si escribes, es una novela perfecta para analizar y aprender a introducir información. Para observar cómo ir intrigando e informando al lector JUSTO cuando el autor quiere.
Diana Wynne Jones, La guía completa de Fantasialandia
En Fantasilandia, los unicornios, las brujas y los vampiros son algo corriente. Uno puede saber si una persona es buena o mala basándose en su color de ojos y en la ropa que viste. Hay universidades invisibles donde estudian los magos, mansiones habitadas por fantasmas y reinos escondidos. Los príncipes suelen ser herederos desaparecidos; los herederos desaparecidos, príncipes o miembros del gremio de ladrones.
«7:10 – Observo el dormir inquiet del doctor Craft. Ronca. M’atanso al llit i connecto el micròfon al canal mèdic. Rebeu els roncs? Enregistrament confirmat. Adjunto informe: està recolzat del cantó esquerre, durant la nit s’ha girat vint-i-nou vegades i se n’ha alçat dues per anar a orinar, ha fet dotze episodis d’apnea d’entre trenta i cinquanta segons cadascun, ara es manté en tretze inspiracions per minut i seixanta-dues pulsacions, constants normals. Sol·licito aprovació per a augmentar-li la dosi de Rhinofor. Tallo comunicació. 7:15 – Hora de posar en marxa el despertador tàctil. Combino lleus moviments de l’edredó amb frecs a les galtes i el front. A la nova seqüència corregeixo el que no li va agradar ahir: el nas ni tocar-lo i més insistència a les celles baixant suaument pels polsos.»
Había una vez una Torre que lo dominaba todo y una tierra vuelta cenizas. Allí se encontraron un homúnculo sin nombre, una niña que contaba cuentos y un esclavo que también era un artista. No tenían nada en común salvo que no eran dueños ni siquiera de sus propias vidas, pero, a veces, eso es suficiente. En raras ocasiones basta un error de cálculos, un encuentro fuera de los márgenes de lo observable, para desatar cambios tan grandes que es imposible predecir hasta dónde pueden llegar. A veces solo se trata de la rabia que reside en la ternura.
¿Quién la recomienda? Albert Sarlé: Camino de Tiza es una novela que se está publicando actualmente en Wattpad de Marina Golondrina. La historia nos ubica en la Torre, una entidad gubernamental y religiosa donde trabaja un homúnculo al que llaman Tiza. Pronto su mundo da un cambio cuando empieza a relacionarse con dos prisioneros a los que tiene que cuidar en una situación precaria. Lo que lleva de historia es muy interesante y da un acercamiento psicológico a sus personajes muy profundo y bonito. Además, cuenta con representación LGTBA+.
Sabres de Sal ens transporta a les colònies d’ultramar de l’antic regne de Lathalia, un indret orgullós que domina amb mà de ferro el mar i la major part de les illes. Aquest escenari es convertirà en tauler d’una batalla d’interessos quan entri en joc un antic document, robat amb traïdoria de la biblioteca on se’l custodiava. Es tracta del diari de l’antic almirall Farenzio. I segons es creu, desxifrar-lo condueix cap a un tresor de valor incalculable.
S’inicia així una cursa entre diferents faccions en lluita per l’obtenció del tresor. Un conflicte en el qual la Lena, l’única persona amb els coneixements lingüístics necessaris per desxifrar el diari en aquest indret del món, es convertirà alhora en eina indispensable i objectiu a abatre.
Qui la recomana? Josep Rodríguez: Es tracta d’una història de pirates inclusiva, diversa i amb molta, molta, mala llet. És fantasia fosca, per a adults i amb un mapa per resseguir els viatges dels vaixells.
Que tin jo? Aquest mateix!
¡Y no os olvidéis de mis libros!
El invernadero de las nubes esta hasta nuevo aviso descatalogado, ya que estoy preparando la segunda edición ¡con algunas sopresas muy guays! Podéis conseguirlo, pero, en digital a través del link.
Contes de Lebor 1: Ovenfor esta i estarà disponible al llarg de tot 2023. Espero que pugui sortir la segona part per a principis de 2024.
Os recuerdo también que hay varios relatos míos gratuitos en lektu que os podéis descargar. Puede que algún día los junto en la antología: Animales quejandose de los humanos…
Y podéis conseguir la antología Inktober de NEUH visitandonos en cualquiera de nuestros stands.
El excel
Os dejo el excel de recomendaciones por si sentís curiosidad por ello, y no os apetece miraros todas las recomendaciones de les autores 2022.
Tots tenim un bonsai dins. Alguna cosa que socialment marca una diferéncia: un secret, una fóbia, una ferida…, peró que, per a nosaltres, resulta harmónica i equilibrada, com un bonsai. Un bonsai dins meu explica, en to d’humor o de reflexió, sovint des de l’absurd i sempre des de la reivindicació, alguns d’aquests bonsais que ens creixen dins. Un bonsai dins meu está escrit sense perjudicis, clar i catalá, per saltar-se límits a favor de la llibertat: la sexual, la de génere, la ideológica, la d’expressió…. des de la diferéncia enriquidora que s’obre a realitats impensables i a totes les seves connexions.Hi trobareu relats, erótics o no, que pretenen reflexionar des de la comicitat, la reivindicació i l’empoderament femení, i aquí i allá, com un polsim de pebre, un poema excitant. Deixa’t seduir i. mentre llegeixes….. Mulla’t els dits.Dibuixa camins de desigen el ventre.
Que n’opina el Josep? Una col·lecció de relats eròtics breus, de tot tipus i amb personatges de totes les orientacions, i amb perspectiva de gènere, sobretot amb les il·lustracions!
Alister Mairon, Sabres de sal
Sabres de Sal ens transporta a les colònies d’ultramar de l’antic regne de Lathalia, un indret orgullós que domina amb mà de ferro el mar i la major part de les illes. Aquest escenari es convertirà en tauler d’una batalla d’interessos quan entri en joc un antic document, robat amb traïdoria de la biblioteca on se’l custodiava. Es tracta del diari de l’antic almirall Farenzio. I segons es creu, desxifrar-lo condueix cap a un tresor de valor incalculable.
S’inicia així una cursa entre diferents faccions en lluita per l’obtenció del tresor. Un conflicte en el qual la Lena, l’única persona amb els coneixements lingüístics necessaris per desxifrar el diari en aquest indret del món, es convertirà alhora en eina indispensable i objectiu a abatre.
Que n’opina el Josep? Es tracta d’una història de pirates inclusiva, diversa i amb molta, molta, mala llet. És fantasia fosca, per a adults i amb un mapa per resseguir els viatges dels vaixells.
Carrie Punto, Aventuras poéticas
Dicen que la primera línea de la contraportada es lo más difícil de escribir en un libro. Pues mira, yo ya la pasé y resultó emocionante. Así que, aquí estamos los dos, saltando de línea en línea, de emoción en emoción, de silencio en silencio…Entre la magia y la poesía, hay una línea muy fina de texto. Entre párrafo y capítulo un espacio sutil de silencio, entre tú y yo, un mundo de letras y emociones por recorrer. Si quieres convertirte en un jinete épico pasa a la página 146. Si quieres ser una rata que no sabe decidir, pasa a la página 35. Si lo que quieres es vivir una experiencia de conexión contigo mism@ , emocionante y mágica, relájate, siéntate y disfruta de “Aventuras poéticas”.
Que n’opina el Josep? Recordeu els llibres d’escull la teva aventura? Doncs està fet amb poemes: tu esculls com saltes d’un poema a l’altre mentre fas exercicis gestàltics i arribes al final de la teva experiència.
Yuhki Kamatani, Sombras sobre shinamami.
Tasuku acaba de mudarse a Onomichi, una ciudad cercana a Hiroshima. Todo va bien hasta que sus compañeros de clase descubren porno gay en su móvil y empiezan a burlarse de él. Desesperado, decide suicidarse antes de que el acoso le haga la vida imposible. Sin embargo, justo cuando se dispone a arrojarse desde una colina, contempla cómo una misteriosa mujer salta y desaparece. El rastro de aquella presencia fantasmal, que responde al nombre de Nadie, lo conduce a un local llamado El Consultorio. Allí conocerá a Haruko Daichi, una joven lesbiana que se ha trasladado a Onomichi para vivir con su pareja, además de otros personajes con los que Tasuku intuye que tiene algo en común. Ellos le harán plantearse si no es preferible vivir desafiando los estándares a aceptar una muerte en vida.
Que n’opina el Josep? Si voleu un manga que parli del col·lectiu LGTBI al Japó, amb totes les seves lletres i d’una manera positiva, i amb un tocs de fantasia, heu de llegir aquest, són només quatre volums.
Tinc moltíssima curiositat sobre la teva vida XD. Com vas acabar fent filologia catalana? Que et va fer escollir el camí de professor?
La veritat és que de petit ja deia que volia ser professor, sempre ha estat una idea que m’ha rondat pel cap. I vaig escollir filologia perquè les lletres sempre m’han tirat més que no pas les ciències (excepte quan va sortir Jurassic Park, que deia que volia ser paleontòleg i descobrir dinosaures, hehe). El fet d’escollir filologia catalana va ser bàsicament perquè em van saber motivar més a classe els professors de català que no pas els de castellà.
Que et va portar a escriure haikus? Vas llegir-ne molt abans de començar?
Ui, tot comença amb Bola de Drac, encara que no ho sembli! El boom del manga dels 90 em va dur a interessar-me pel Japó, per la seva cultura, per la seva literatura… i quan vaig trobar els haikus, vaig començar a buscar a biblioteques, a comprar algun llibre… d’això fa uns vint anys i costava molt més que no pas ara. I sí, n’he llegit molts i en llegeixo encara per poder escriure’ls bé.
La teva vida com a dinamitzador cultural i professor afecta als temes que toques en les teves obres?
Sobretot el segon. Mai publicaria un llibre que no poguessin llegir els meus exalumnes (no dic alumnes perquè alguns tenen 12 anys i no em censuraré per raons d’edat) perquè hi hagués apologia de segons quines coses o una representativitat negativa d’alguns col·lectius minoritaris, no m’agradaria que, per exemple, em llegís un alumne no binari i em digués, per què em veig estigmatitzat al teu llibre?
La seva obra
Mentre durin les espelmes és la teva primera novel·la. Com ha estat la experiència?
Molt positiva, la veritat. Més enllà de les vendes, que han superat totes les expectatives imaginables, els lectors m’han donat molt d’amor, ha estat molt bonic quan m’ha escrit gent que no conec de res per dir-me que els ha encantat el llibre i que em volen conèixer en persona per tal que els signi el llibre (sempre he dit que sí). O gent que m’ha aturat pel carrer i m’ha dit, tu ets el de les espelmes? La veritat és que quan passa això, encara flipo molt.
Com es convertir-te en una sensació de la literatura catalana queer? I de la literatura fantàstica de gènere? Sincerament, et trobo fins i tot a la sopa XD
Hahaha! Jo no diria tant! Sí que és veritat que la comunitat del manga i anime s’ha pres aquest BL com una cosa seva, suposo que perquè és el primer que s’ha escrit en català, però no crec que dins de la literatura queer i de gènere hagi causat tant rebombori.
He vist que les teves obres poètiques estan a la venta a Amazon. Puc suposar que són autopublicades? Com és autopublicar?
Sí, els llibres de poemes són autopublicats. El Bestiari a la japonesa perquè va néixer d’un espectacle amb música de cambra que composava el meu cosí, el Daniel Palomino, que ni tenia previst que fos llibre i va ser una cosa circumstancial. El Poemes suprematistes, Senryus a Malèvitx, és un llibre quadrat, basat en quadres del pintor Malèvitx, del suprematisme pictòric, i les editorials que vaig contactar em van dir que no publicaven llibres quadrats, així que el vaig autopublicar també.
L’experiència és molt diferent de que et publiqui una editorial, perquè t’has de buscar la vida en tot moment i per a qualsevol cosa, però la companyonia que es crea entre els poetes autopublicats és molt maca.
Parla’ns una mica dels poemes. Com t’inspires? D’on venen?
Surten en qualsevol moment, per fer un haiku (o un senryu, un altre tipus de poema japonès) el que cal és tenir els ulls ben obert i ser conscient del món que t’envolta, i quan fas això, el poema ve sol; anem tan capficats moltes vegades, això no ens permet posar el cervell en pausa i simplement observar i gaudir del teu voltant. Un haiku no sortirà a la taula, assegut, barallant-te amb la mètrica, el haiku arriba al cervell quan ha d’arribar.
Tens algun projecte entre les mans? Ens ens pots parlar?
La segona part de les espelmes, que es titularà Mentre el cel no ens reclami, sortirà aquest hivern. La correctora de l’editorial ja m’ha tornat la novel·la per tal que revisi el que ha fet ella i la Judit Moreno, la il·lustradora, ja està tancant la coberta.
La iniciativa
Quina proporció d’obres femenines tens a la teva biblioteca? Creus que es necessari augmentar la seva visibilitat?
Depèn la part de la Biblioteca. A la part de còmic i manga, la cosa va parella, els shojo, josei i BL són abundants i la majoria els dibuixen i escriuen dones. Si mirem els clàssics, la cosa ja no és així, els escriptors anteriors al segle XX són els que són, no em puc inventar escriptores. A les obres actuals, la cosa també està igualada, potser hi ha més escriptors, però no gaires més que escriptores. I també tinc alguni escriptori!
Quina proporció d’obres d’autoris queer tens a la teva biblioteca? Creus que es necessari augmentar la seva visibilitat? Coneixes alguna iniciativa per a promoure-les?
En tinc alguns, tant d’autors trans, com no binaris, com de gènere fluid, com altres etiquetes no cis. El que em pregunto de vegades és, si jo no fos gai, els compraria? Suposo que no. La visibilitat passa per aconseguir que els cishetero comprin obres LGTBIQ+, el com, no ho sé, des de les biblioteques ja es fan iniciatives i als instituts cada cop és més fàcil trobar llibres del col·lectiu, però sobretot de les LGB, de la resta, encara queda molta pedra per picar.
Quin canvi consideraries necessari per fer la igualtat literària una realitat?
El que cal és temps. Si m’enorgulleixo d’una cosa de Mentre durin les espelmes, és que va a cara descoberta, tu mires la coberta i no queda cap dubte que la història va de dos nois que estan enamorats, i això és el primer cop que ha passat en literatura catalana. Abans s’amagava i de vegades ni tan sols el text de la contracoberta deixava clara la intenció. Hem de ser pacients, a poc a poc tot avança i els escriptors joves ens traiem manies i arribem a públics més amplis perquè creiem que hi podem arribar.
Vols afegir alguna cosa?
Que m’agradaria que m’acompanyés més gent a l’hora d’escriure BL en català! L’any vinent espero que no sigui la meva novel·la l’únic BL, que històries de gais s’escriuen, però el tarannà és força diferent. I si us plau, un GL, que ja toca!
El Josep és natural de Barcelona (com jo XD) i llicenciat en filologia catalana i romànica. Treballa com a professor de català ni més ni menys que al mateix institut on vaig estudiar jo l’ESO. Més que escriptor de novel·la és escriptor de poesia, sobretot de haikus, una forma de poema japonesa. I tinc moltes ganes de què el coneixeu més.
Bestiari a la japonesa
Aquest és el primer treball conjunt d’en Josep Rodríguez i d’en Daniel Palomino, que han agrupat les seves passions, poesia i música, en un llibre-espectacle on els haikus que parlen sobre la fauna catalana prenen vida en una composició amb un caire minimalista i zen que pretén fusionar les cultures catalana i japonesa en una de sola.
Per què llegir-lo? Xavier comenta: Aquest llibre és la combinació perfecte entre poesia i música que es basa en un tema tan bonic com la natura autòctona.
Quatre contes de literatura
A través d’històries carregades de cultura i referències, d’innocència, claredat i poesia, el seu autor exposa conceptes literaris dins la pròpia literatura. Teatre, cinema, tòpics literaris, el món dels trobadors i les diferències entre fantasia i ciència-ficció són eines excel·lents per desenvolupar la comunicació lingüística. Josep Rodríguez demostra els seus anys d’experiència en el món de l’ensenyament dibuixant personatges joves perfectament definits. Al lector li serà molt fàcil empatitzar amb els protagonistes d’aquests quatre contes, ja que són creatius, espontanis i d’una puresa que encongeix el cor.
On trobar-lo? Pots contactar el Josep
Poemes suprematistes
Us presento 49 poemes inspirats a partir dels quadres del pintor rus Kazimir Malèvitx que conviden al lector a reflexionar sobre els errors i els encerts de la humanitat al llarg de la seva història, pintant un ouroboros que es menja la seva cua. S’utilitza en nombroses ocasions la forma poètica del senryu, poema breu d’origen japonès que serveix per parlar d’aspectes de la vida de les persones. El disseny del llibre, de la mà de Sheila Bonet, ens proposa un joc entre els poemes i la pintura de Malèvitx.
En Víctor és un fantasma que resideix des de fa més de vint anys al Cementiri del Poblenou sense saber per què no ha pujat al cel. Passa el temps amb altres fantasmes fins que una nit de Walpurgis coneix en Joel, un jove de les Terres de l’Ebre que viu al Barri Gòtic: es coneixen, però no saben ni com ni per què. L’impacte inicial deixa pas a una història d’amor sense límits que trenca totes les regles del món dels morts, amb els perills que això pot comportar.
Per què llegir-lo? La trix comenta: és un dels millors contes que he llegit! una de les coses que més m’ha agradat ha estat la representació LGBT tan positiva dins d’un conte de ficció.
Miss Spoiler 