Chicago, 1931. Harper Curtis, un home violent sense llar, arriba a una casa que amaga un secret sorprenent: és la porta que el trasllada a altres moments en el temps per assetjar dones joves que li apareixen com «lluminoses», en- voltades d’una aura especial que les converteix en l’objecte preciós dels seus instints assassins.
Chicago, 1992. La vida de Kirby Mazrachi s’ha trastocat després del brutal intent d’assassinar-la. Mentre lluita per trobar el seu atacant, el seu únic aliat és en Dan, un re- porter d’homicidis que va tractar el cas i intenta protegir-la de la seva obsessió. A mesura que la Kirby avança en la investigació, descobreix altres noies, les que no van acon- seguir sobreviure. Les proves dels crims són… impossibles, i la resposta sembla amagar-se en una casa abandonada al centre de la ciutat.
Una casa monstruosa
Tenim dos «jugadors» principals al joc. L’assassí, el Harper, i la Kirby, la víctima que va sobreviure. Però n’hi ha un tercer constant, que influencia tota la història sense dir un sol mot: la casa. Em recordava a aquella pel·lícula infantil anomenada La Casa Monstruo, on una casa posseïda terroritzava un grup de nens. Al final vaig tenir raó en la meva idea, la casa estava posseïda, per l’ànima del mateix Harper Curtis!
Haig de dir que em va fascinar, aquesta presència constant, i la natura del poder de la casa. Pot viatjar en el temps, però només dins d’unes dates precises (1929-1993), i té una habitació plena d’objectes paradoxals, de totes les víctimes que el Harper haurà/ha matat. Un cop i un altre, un cercle constant tancant-se en si mateix.
Es veu que la Lauren es va molestar en dotar de lògica la seva obra. La casa no existeix sense sentit, és una paradoxa.
Les noies lluminoses
Coneixem totes i cadascuna de les víctimes del Harper. Tot i que la protagonista sigui la Kirby. Se’ns dona la profunditat de qui eren, persones, no només noms en una llista. Converteix el que fa el Harper en una cosa molt més pertorbadora.
La violència que mostra cap aquestes dones és pertorbadora, i encara més quan els coneixes, saps el que han viscut i perquè lluiten per defensar-se. És una cosa que se n’obliden altres autors, humanitzar les víctimes. Les converteixen en un número, una persona sense rostre, perquè sigui més fàcil empatitzar amb l’assassí (cosa que no cap sentit, excepte pel morbo). Lauren no s’oblida d’elles, és més, es concentra en les experiència d’una supervivent, i com ha de gestionar aquesta nova vida que un desconegut l’ha obligat a viure.
No se’ns arriba a explicar gaire perquè aquestes noies són lluminoses. Ell diu que les veu brillar, però el perquè d’aquesta llum mai queda clara. Tot sigui dit que és una forma igual de random d’escollir les víctimes que qualsevol altra. Jo tinc la teoria que té a veure amb la personalitat de les dones, totes elles són disruptives en la societat en què viuen, i si els les hagués deixat amb vida, podrien haver dut a terme grans canvis pels drets de les dones, arribat el seu moment. Crec que en això radica aquesta llum.
La investigació de la Kirby
La pobra Kirby s’obsesiona en portar a la justicía l’home que li va arruinar la vida, i que quasi se la roba. Però es una noia tota jove, 23 anys, i no té els mitjans de contractar ningú, així que decideix estudiar periodisme i intentar resoldre el seu assassinat ella mateixa. Es un procés dur, i el més frustrant es saber que en més d’una ocasió va estar prop de solucionar l’ecuació, però ho va passar per alt pel tema de que havia estat fa massa temps o similar.
En resum
No m’imaginava que un llibre amb viatges en el temps em pogués enganxar tant. Thriller, fantasia i la constant frustració de que la Kirby passa per alt coses importants XD.
Miss Spoiler 