Sin categoría

#Historiesqueinspiren: L’altre vent

En Ged, antic arximag de Terramar, envia en Vern a buscar el consell de la Tenar, la Tehanu i el rei Lebannen. A més, els dracs estan fent incursions a les Illes d’Occident, posant en perill la pau que volen pactar el rei Lebannen d’Havnor i el rei dels karguesos. L’Íria, un drac ferotge capaç de transformar-se en dona, emprendrà amb ells el viatge a l’Arbreda Immanent de Roke, el lloc més sagrat de Terramar i l’únic capaç d’acollir una batalla d’aquestes proporcions. L’heroïna, la sàvia, el mag, el rei i la dona drac només tindran una oportunitat per salvar el món.

Totes les histories apunten a una

En la primera trilogia, el Ged, la Tenar i el Lebannen viuen aventures relacionades amb la mortalitat i la foscor (poders) associada a la mort. En Ged allibera els poders antics a l’intentar convocar una ànima, la Tenar viu rodejada de la foscor reencarnada i atrapada cop rere cop, el Lebannen comença un viatge amb Ged cap a la Terra Erma per a enfrontar-se un mag que pretén assolir la immortalitat.

Els dos llibres següents semblen canviar de temàtica completament. Tehanu ens parla de la vida després de la gran gesta amb tocs de drac, i Contes de Terramar són diversos, però el més important del de l’Iría, la noia-drac.

I arribem al tercer llibre i se’ns explica que de fet tot això era la mateixa historia, i que sempre ha parlat de la mort, els dracs sempre han tingut a veure amb la mort la humanitat.

Amb l’arribada del Vern a la història de Terramar, descobrim que el que creiem enllestit no ho està, i això està donant problemes amb els dracs justament. Totes les veus de Terramar s’hauran de reunir a Havnor per a intentar trobar una solució.

La vida eterna, que és?

Ja vam conèixer la vida eterna en La costa més llunyana, on coneixem la Terra Erma, espai indispensable del món de Terramar, allà on van les animes dels morts, i on viuen després de deixar els seus cossos (pel que se’ns dona a entendre) per tota l’eternitat. Un lloc on sincerament jo tampoc voldria anar a parar, on perds la teva identitat i vagues per una terra sense arbres ni animals.

Quan i reflexiono sembla que Terramar sempre ha parlat de la mort. Durant el primer llibre interpretava l’ombra que perseguia en Ged com la seva mort, aquell destí inevitable que sempre et trepitja els talons (tot i que les editores de Raig Verd em van dir que no ho era). Les tombes d’Atuan parla d’una altra cultura, i una altra creença en la mort, i fins i tot Tehanu, tenim com a protagonista una vella Tenar, qui ja ha viscut la seva vida i sent que només li queda esperar que arribi la mort.

Però no és fins aquest últim llibre on se’ns descobreix que, buscant mantenir la seva identitat, ens hem condemnat a vagar eternament. I és que el karguesos no van a la Terra Erma, ni els animals ni els dracs; només els hàrdics, que reben un nom per un mag el qual defineix la seva identitat poder arribar-hi. Que passa amb la resta d’animes, es reencarnen. Hi ha tota una discussió entre la Tenar i els mags, sobre el significat de vida eterna: si prevaldre eternament o que l’essència canvi i tornar al món.

I aquí entren les nostres creences cultural, curiosament la LeGuin s’ho ha manegat per resumir les creences religioses de tot el món en dos. Anar a un lloc on passar l’eternitat (cristianisme, judaisme, islam…) o reencarnar-se (hinduisme, taotisme, budisme…). I ens diu una cosa, no hem de voler viure per sempre. Una identitat pròpia per sempre no és pas un regal.

En resum

Un gran final per Terramar, on totes les histories es troben en una. El final final, una mica simplistic en la meva opinió.

Anuncio publicitario

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s