A la Terra Fosca està prohibit estimar. L’Ordre Ministerial ha robat el temps de les persones i ha omplert el món de por. Només hi ha una petita esperança: una noia que la germandat dels Arbis va amagar a Mins, un poble ocult entre la boira, perquè algun dia pogués derrotar Kavega, el tirà misteriós de l’Ordre Ministerial. La Gala, reclosa a Mins fins als 13 anys, es veu obligada a prendre un camí diferent quan el govern l’atrapa i li ofereix un poder difícil de rebutjar.
El món de la Terra Fosca
Haig de dir que m’he quedat amb una profunda curiositat sobre aquest món, amb un gran worldbuilding. Quant a estètica, és com el Senyor dels Anells en una època Steam Punk. Té l’amor per la natura, la descripció lírica (a vegades una mica llarga, però ni de lluny tan exagerada com Tolkien) i punts on no queda clar si és màgia o tecnologia (la màgia és tecnologia que no comprenem encara…).
Amb mapes que s’alteren màgicament segons els esdeveniments geopolítics, homes capaços de regenerar-se i controlar animals amb la ment, vagonetes de metall i de fusta que viatges pel món ves a saber com, i teràpies d’electroxocs, la Selena dibuixa un límit entre el possible i l’impossible encara per desvetllar-se, i en aquest procés estableix una guerra entre la fantasia i la ciència ficció.
L’Ordre Ministerial que ho vol controlar tot, ha industrialitzat al mateix temps que esclavitzat la major part del món, però encara depèn en part de forces antigues de caires foscos. Contra el Arbis, que viuen en cases als arbres, volen sobre àguiles gegants i rebutgen tot avenç tecnològic en pos d’uns poders naturals que els permetent mantindres a l’altura del desenvolupament.
I tot sense perdre el sentit, ni treuren’s de la história. Tinc mil preguntes sobre com ho ha aconseguit.
Protagonistes hope punk
La veritat és que amb el que els hi cau a sobre a la Gala i el Ciaran, em sorprèn que encara siguin tan dolços i empàtics fins al final de la història (excepte per alguns capítols entre-mig). Haig de dir que en certs moments em vaig sentir frustrada de la facilitat amb què se’ls manipulava, clar que es tractava de nens de tretze anys, i jo d’una lectora omniscient (molt probablement hauria fet el mateix en la seva situació).
Haig de fer notar, que quasi tots els Arbis (si no tots) podrien entrar dins de l’arquetip de personatge del Hope Punk. Persones a les quals el món els ha llençat merda per totes bandes, però que refusen veure el món com un lloc fosc i sense compassió. Bastant agradable per a una lectora, tot i que em feia l’efecte que a vegades els convertia en una mica plans, al no poder «transgredir».
Una segona part
El llibre queda amb final obert, i moltes preguntes per resoldre. La Selena ja va confirmar que estava treballant en la segona part. Així que una llista de punts a resoldre per a la fi, per si se li oblida:
- Que se n’ha fet de la Towanda?
- El Ciaran és va adonar que la dona que el va ajudar era la seva mare? Es retrobaran? Quin es l’objectiu de la seva mare? Es ell l’altre llenguadebronze?
- L’altre llenguadebronze i la immortalitat de Kavega?
- Com s’ho va fer la mare per ferir Kron?
- La tornada dels Sagnaris.
- El punt sobre els animals que són animes de gent que va viure. N’es el Taru un? De qui? De qui es l’anima del corb?
- Una mica més sobre les motivacions de Kavega. Ha estat un dolent per ser dolent fins ara, trobo que se’l podria humanitzar…
- La Koa i el Kiaros, i aquesta personalitat dissociativa.
En resum
Tot i que la narrativa de vegades se’m feia pesada, m’ha encantat el seu worldbuilding i el seus personatges. No puc esperar per la segona part!
Miss Spoiler 